Desideri Lombarte Arrufat

La fortuna

Quan passa la fortuna estic dormint,
i passa tan de pressa i tan callada,
i al meu carrer hi fa tan poqueta estada,
que quan jo me n'adono ja ha fugit.

Si l'espero de dia ve de nit,
si la vetllo de nit passa de dia.
Jo penso que no em vol per companyia
que no li agrado prou i fuig de mi.

Jo per ella, no deixo el meu camí
és, potser, per això que em té mania.
I si ella és orgullosa, jo també.

Fa molts anys que l'espero i mai no ve.
Ara, no espero més i faig la meua via,
i vaig sense fortuna i vaig prou bé.

Versió en chapurriau i castellà aquí


Mils d'amorets

Claror de nit estrellada,
claror de sol matiner,
claror de la lluna clara,
claror de dolça mirada.
De tanta claror no et veig.

Dolçor de mel de romer,
dolçor de mel de timó,
de tanta dolçor que tens,
dolçor de tanta dolor,
dolçor de la teua veu.

Color de roges cireres,
color de verda mançana,
color de fulla dorada,
coloret de pell de préssec.
Color de la teua cara.

Alegria d'estar amb tu,
alegria de trobar-te
quan tornes si te'n vas lluny,
alegria d'estar junts.
Alegria de besar-te.

Amoret, mils d'amorets:
amoret de fines mans,
amoret dels catorze anys.
Amoret, amoret meu,
amoret, quan tornaràs?

Ara voldria


Ara voldria 
tornar als vint anys
i et portaria 
pels meus bancals.

Als meus bancals
i al barranquet,
al jaç de l'herba
del ribasset.

A l'herba verda
ja no hi ha ortigues,
que una per una
les he collides.

Ja no hi ha ortigues
ni panicals
com aquell dia
que et vas punxar.

Tot és fenàs
i herbes fresquetes,
i flors menudes;
les violetes.

QUAN NO QUEDARÀ RES

Quan no quedarà res,
quan morts els rius, blanquejaran les gleres.
Eixuts ullals, seques les fenasseres.

Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.

Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.

Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.

COLGADA LA LLAOR

Al guaret la saó;
sang de terra ferida
per la rella de ferro, rella humida
de gotes de suor.

Al guaret la llaor,
llaor de xeixa aspriva
porgada al porgador;
colgada al solc humit, colgada viva.

Trist joc

Vestits, sabates, llibres,
mobles, cotxes i motos.
Alcohol i detergent,
discs, peres i aspirines,
acer inoxidable, carn picada.
Camises, bacallà,
calces, pasta de dents
i fulles d'afaitar.
Desodorant i mitges,
diaris i revistes.
Tot es ven, tot es compre.
Es ven la intimitat,
i es ven la llibertat,
i es compre l' amistat.
I es compren il·lusions
i es tenen decepcions.
I es compre una hora al llit,
i un bes i un plor i un crit.
Qui compre poesia?
Jo en venc a tant el vers.
Tinc trossos d'intimisme,
retalls de pols d'estiu,
estocs passats de moda
de flors de primavera
i blanca neu d'hivern
i....diables de l'infern.
Venc romanços i versos,
barata llibertat.
Venc paraules al vent
a canvi d'amistat.

Una pedregada en sec

Podar-te que et vaig podar
un vint-i-cinc de gener;
i un fred feia que pelave,
gelar, gelave de vent.

Al març llaurada i cavada,
més ja no podia fer.
Mantornadeta com cal
i tot lo que és menester:

esbordada, ensolfatada,
desullada, que convé.
Per San Cristòfol estaves
més cuidada que un verger.

A l'agost ja et maduraven
alguns grans dels raïmets.
Va ploure, com sempre plou,
per a les festes d'Herbers.

Quina raïmada, pare,
bona collita tindrem.
Si no ve una pedregada
no mos faltarà el vinet.

Santa Bàrbara quan trone!,
Sant Roc lo del baconet!,
que ja trone a la Cogulla,
i quin brogit que se sent

de vent i de pedra aspriva.
Quins trons, per l'amor de Déu!
Davall les pampes de vinya
tremolen los raïmets.

I pedra damunt les vinyes
i pedra pels ametlers.
Grans de raïm per en terra;
la vinya feta malbé.

Treballadors de la vinya,
enguany ja no veremarem,
ni beurem vi de la bóta. 
Tan bo que és lo vi, redéu!

Ataüllar el món en pdf

Espill

Espill és una obra misògina atribuïda al metge valencià Jaume Roig, escrita segons la tradició d'estudis al voltant del 1460, el mateix any que Joanot Martorell va començar a escriure el seu Tirant lo Blanc. Aquesta datació ha sigut contundentment qüestionada per Josep Guia d'acord amb els manlleus de l'Espill a obres publicades fins al 1479, data d'aparició del primer volum de la traducció de Lo Cartoixà a càrrec de Joan Roïs de Corella. La persona loquens, que s'identifica com a Jaume Roig, s'adreça a Baltasar Bou, nebot seu en la ficció, per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n'ha de viure al marge per obtenir la salvació. L'obra és una llarga diatriba contra les dones, que són totes vils, tret d'Isabel Pellicer (l'esposa real de Jaume Roig) i de la Mare de Déu.

Espill

Tipus	llibre
Fitxa tècnica
Autor	Jaume Roig
Llengua	valencià
Publicació	País Valencià, 1460

Seguint la tradició narrativa romànica, l'Espill està escrit en més de 16.000 versos de quatre síl·labes, que rimen de dos en dos. Només se'n conserva un manuscrit, tot i que durant el segle XVI fou imprès tres vegades, la qual cosa prova el seu èxit. En aquestes impressions modernes, els editors afegiren al títol "Llibre de les dones", nom amb el qual, impròpiament, és coneguda encara avui.

L'Espill consta d'un prefaci i de quatre llibres que, al seu torn, es divideixen en quatre grans parts:

• En la consulta l'autor explica que ha escrit el llibre a Callosa d'en Sarrià, fugint de la pesta que castiga la capital. Alhora, encomana el seu llibre (que anomena rescrit, és a dir, resposta) a Joan Fabra, cavaller ja major, destacat per la seua intensa vida amorosa, tot amb la intenció d'orientar-lo moralment. Per a fer-ho, utilitzarà l'argument d'experiència personal a través d'una falsa autobiografia.
• En l'endreça es manifesta el tema del llibre (el sexe femení) i la tesi, és a dir, la consideració de les dones com a éssers malvats, orientats al mal. S'explica també el títol, Spill. Del mateix mode que un espill serveix per a corregir els defectes físics, l'obra de Jaume Roig ajudarà els lectors a evitar el pecat.

• En el prefaci s'introdueixen les quatre parts en què es dividirà la falsa autobiografia de l'autor:

1. En el primer llibre, De sa joventut, coneixem el protagonista, que parla sempre en primera persona i explica ara la seua infantesa. Orfe de pare i foragitat de sa casa per la mare, es veu obligat a guanyar-se la vida i emprèn un viatge aventurer, primer per Catalunya i després per França. Combat en la guerra dels Cent Anys al costat dels francesos i, a París, ja ric gràcies als botins que ha obtingut, intervé en la vida cavalleresca.
2. El llibre segon, De quan fon casat, narra els successius fracassos matrimonials del protagonista:
   1. Donzella - Una alcavota convenç el protagonista per a casar-se amb una jove, suposadament donzella i propietària d'un gran patrimoni. Una vegada celebrat el matrimoni, la dona resulta no ser verge; a més, és extraordinàriament bruta, mandrosa i llaminera. Amb la finalitat d'atraure's el seu afecte, el protagonista decideix fer testament i instituir-la com a hereva universal, però ella comença a vendre paraments, mobles i joies de la casa. En vista d'aquesta actitud, el protagonista decideix anul·lar el testament i exigir la dot. És quan es descobreix que la dona ja estava casada, per la qual cosa el matrimoni resta declarat nul.
   2. Beguina - Decidit a fer el pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la, el protagonista deixa la casa a cura d'una beguina, amb condició de casar-se amb ella en tornar del viatge. En el camí cap a Galícia, passa per Bunyol, Requena i Sant Doménec de la Calzada, i en tornar travessa Olit, Alagó, Saragossa, Teroli Sogorb. En tots els llocs assisteix a fets extraordinàries, sempre amb les dones com a protagonistes negatives. Ja a València, descobreix que la beguina és una hipòcrita lliurada a vicis repugnants. Es dedicava a ser alcavota i deia que el protagonista havia abusat d'ella, així que, per tots els motius exposats, el matrimoni finalment no es realitza.
   3. Viuda - Un prevere proposa al narrador que es case amb una vídua de trenta-dos anys. El matrimoni se celebra, però la dona resulta tenir-ne més de quaranta i, per l'edat o per altres motius, resulta ser eixorca. Desesperada, i després d'intentar quedar-se prenys utilitzant tot tipus de beuratges i sortilegis, acaba fingint un embaràs i, aprofitant una absència del marit, arriba a un acord amb una veïna per adoptar el seu fill. Però la criatura, en ésser batejada per segona vegada, rep la mort com a càstig diví, ofegada mentre dormia entre la mare biològica i l'adoptiva. Descobert l'engany, la viuda escapa de la justícia i acaba penjant-se a Benaguasil.
   4. Monja - L'últim matrimoni és amb una novícia de vint anys, criada des de menuda per les monges d'un convent. En aquesta ocasió, el protagonista sí que n'engendra un fill, però la monja es nega a alletar-lo per no malmetre la seua bellesa. Recorre, llavors, a una sèrie de dides, més de quaranta, però cap d'elles no la satisfà del tot, i el canvi constant de llet acaba per provocar la mort de la criatura. Després d'aquest fet tràgic, la dona cau en una depressió i li confessa al protagonista tots els vicis, maldats i lascívies de les monges que l'havien criat. Embarassada de nou, la novícia s'aboca a un trull de vi, potser amb la intenció de suïcidar-se, i hi mor ofegada.
3. En el llibre tercer, De la lliçó de Salomó, el protagonista, desesperat per no poder trobar una dona adequada, pretén casar-se amb una parenta seua. És aleshores quan se li apareix en somnis Salomó, el savi bíblic per antonomàsia, el qual profereix una llarga invectiva contra les dones que corrobora amb exemples bíblics les males experiències relatades en els dos llibres anteriors.
4. Al llibre quart, D'enviudar, el protagonista, decidit a fer cas a Salomó, després d'un pelegrinatge per diversos monestirs catalans, es retira a València i duu una vida de pietat, totalment apartat de les dones. Al final, però, s'hi reconcilia i en salva dues de la crítica general: la Verge Maria i la dona de l'autor, Isabel Pellicer, que ja era morta i que elogia dient que pel seu comportament virtuós i exemplar "a tots paria més hom que dona".

Temes

Modifica

MisogíniaModifica

El primer aspecte que s'observa en l'Espill és la seua misogínia contundent. En aquest sentit, l'obra s'ha de contextualitzar en el debat que sobre la condició femenina existia a la literatura en llengua vulgar des del segle XIII, amb autors que escrivien a favor de les dones i d'altres que hi escrivien en contra. Autors com Giovanni Boccaccio, Alain Chartier o Bernat Metge també hi van participar. Aquesta tradició recolzava alhora en una de més antiga, d'arrel grega, a la qual amb la difusió del cristianisme s'afegí la tradició misògina hebrea. La misogínia és, doncs, un tema literari d'èxit assegurat.

ComicitatModifica

La misogínia de l'Espill és tan exagerada que havia de provocar per força la rialla en el públic contemporani. I aquesta és la gràcia de l'obra, que està escrita de manera que els seus despropòsits fan riure. L'Espill és una comèdia en el sentit medieval del terme, és a dir, una obra escrita en un llenguatge col·loquial i protagonitzada per personatges de baix nivell que comença malament i que acaba bé. Per escriure la seva obra, Jaume Roig manipula els materials o els textos que pren com a referència (arguments profeministes, exemples, miracles, la Bíblia, la Llegenda àuria de Jaume de Varazze, etc.), de manera que en canvia el sentit, algun episodi o alguna paraula, modificacions que el públic contemporani captava i celebrava com una mostra d'habilitat i enginy.

La realitat quotidiana i l'element burgèsModifica

L'Espill es desenvolupa narrativament a través de dos plans: l'un, el de les aventures imaginades del protagonista, i l'altre, el realista, el pla on són descrits els diversos escenaris que emmarquen l'acció. Aquest segon pla és el que ens revela un autèntic temperament de novel·lista. Roig excel·leix en l'observació de la realitat de la seua època i, en descriure-la, sovint la sotmet a un procés de deformació grotesca. Paral·lelament, i en relació amb aquesta deformació, l'autor no negligeix els detalls més desagradables i fins i tot repugnants. Les descripcions assoleixen una vivesa i una expressivitat extraordinàries.

MedicinaModifica

Jaume Roig no amaga la seva condició de metge a l'Espill. Hi parla de medicaments, de malalties, de metges, de pacients, d'experiències personals com a professional de la medicina... i del cos de les dones vist com el descrivien els tractats mèdics del seu temps. Les dones hi existeixen només en funció de la procreació, i per això el cos de les dones és analitzat a partir de la menstruació, el semen femení, el coit, l'embaràs, el part o la lactància.

Estil i llenguatgeModifica

La limitadíssima longitud dels versos (quatre síl·labes) determina inexorablement l'estil del llibre i, de vegades, en fa la lectura difícil. Roig es veié obligat a utilitzar amplis incisos, a mutilar versos i, en definitiva, a practicar diversos equilibris que moltes vegades distorsionen la sintaxi de la frase.

El lèxic és una altra de les magnífiques aportacions de l'Espill. L'autor afirma explícitament al prefaci que no ha fet sinó manllevar el llenguatge dels habitants de l'horta de València. A partir d'aquesta base lingüística inicial, que constitueix un mosaic amplíssim del vocabulari col·loquial de la València de l'època, l'autor realitza tota mena de girs semàntics i fonètics.

L'estil de Jaume Roig es fonamenta en les diverses formes de la comicitat: episodis i personatges còmics d'una banda i ús de la sorpresa lingüística o de la tergiversació de les fonts utilitzades de l'altra.

Amb el seu estil còmic, Jaume Roig estableix polèmica literària i cultural amb el model de prosa que triomfava a la València del segle XV: amb la prosa d'art el representant més conspicu de la qual és el poeta i teòleg Joan Roís de Corella.

Modifica

• Lola Badia, El saber i les lletres fins a 1500", en Història de la cultura catalana. L'esplendor medieval (segles XI–XV), Barcelona, Edicions 62, 1999, vol. 1, 71-124.
• Rosanna Cantavella, Els cards i el llir: una lectura del "Espill" de Jaume Roig, Barcelona, Quaderns Crema, 1992.
• Antònia Carré, Jaume Roig, Espill. Edició, traducció i comentaris d'—, Barcelona, Quaderns Crema, 2006.
• Antònia Carré, "L'estil de Jaume Roig: les propostes ètica i estètica de l'Espill", en Lola Badia i Albert Soler (eds.), Intel·lectuals i escriptors a la baixa Edat Mitjana catalana, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Curial Edicions Catalanes, 1994, 185–219.
• Antònia Carré, "La medicina com a rerefons cultural a l'Espill de Jaume Roig", en A. Carré, J. Solervicens, Dos assaigs sobre cultura i literatura dels segles XV i XVI, Vic, Eumo, 1996, 7–71.
• Antònia Carré, "El rescrit de Jaume Roig i les noves rimades comediades", en Lola Badia, Miriam Cabré i Sadurní Martí (eds.), Literatura i cultura a la Corona d'Aragó (s. XIII-XV): Actes del III Col·loqui "Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga", Universitat de Girona, 5-8 de juliol de 2000), Barcelona, Curial–PAM, 2002, 355–372.
• Joan Fuster, "Jaume Roig i sor Isabel de Villena", en Obres completes, Barcelona, Edicions 62, 1968, vol. 1, 175–210.
• Josep Guia i Marín, Ficció i realitat a l'Espill: una perspectiva fraseològica i documental, València, Universitat de València, 2011.
• Albert Hauf, "De l'Speculum Humanae Salvatoriis a l'Spill de Jaume Roig: itinerari especular i figural", Estudis Romànics, XXIII (2001), 173–219.
• Anna Isabel Peirats, "L'Espill de Jaume Roig: notes per a una edició crítica", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 74, gener-juny 1998, 13–22.
• Anna Isabel Peirats Navarro, Una aproximació a l'Espill de Jaume Roig, València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Edicions Bromera, 2004.
• Jordi Redondo, "L'Espill de Jaume Roig i la poesia satírica bizantina", en L. Pomer, J. Redondo, J.L. Sanchis & J.L. Teodoro (eds.), Les literatures antigues a les literatures medievals, Amsterdam, Hakkert, 2009, 127-153.
• Jordi Redondo, "Observacions sobre les fonts de l'Espill de Jaume Roig", en J.J. Pomer, J. Redondo & R. Torné (eds.), Misogínia, religió i pensament a la literatura del món antic i la seua recepció, Amsterdam, Hakkert, 2013, 186-212.
• Jaume Roig, Espill o Llibre de les dones (a cura de M. Gustà, pròleg de J. Bergés), Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, MOLC 3.
• Agustín Rubió Vela, "Autobiografia i ficció en l'Espill de Jaume Roig. A propòsit de l'episodi en l'hospital", L'Espill, 17–18, 1983, 127–149.
• Josep-Antoni Ysern i Lagarda, "Retòrica, sermonària, exempla i construcció textual de l'Espill de Jaume Roig", Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca, 5, 1996–1997 (1998), 151–180.
• Jaume Roig, Anna Marí, Espill, (dramatúrgia d'Anna Marí), Picanya, Edicions del Bullent, 2014.

Referències

Modifica

1. Torró, Jaume. L'Espill de Jaume Roig. dins Història de la literatura catalana, volum II. Barcelona: Barcino, 2014.
2.  Riquer, Martí de. Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1964.
3. http://www.iifv.ua.es/bilicame/cat/verReferenciaDetalle.php?idReferencia=1589&num=1&obra=5&orden=DESC&apartado=3&letra=b&tipoRef=&pagina=verReferencias&verDes=no&verTra=no&verPro=no&verRes=no
4. http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/estudis/25/31/0/5/classics-medievals/jaume-roig.htm

Vegeu també

Modifica

• Jaume Roig
• Vita Christi
• Llibre dels homes
• L'Espill (revista)

Enllaços externsModifica

• Edició facsímil del manuscrit de l'Espill
• RIALC: edició de l'Espill a cura d'Antònia Carré
• Centre català del Pen Club: l'Espill (~ 1460)
• Temes de Sciència.cat: Jaume Roig i el seu Espill