ELS CATALANOPARLANTS, ELS DIGLÒSSICS I ELS MONOLINGÜES, GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS A LA FRANJA

ELS CATALANOPARLANTS, ELS DIGLÒSSICS I ELS MONOLINGÜES, GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS A LA FRANJA 

Natxo Sorolla Amela

Resum

L’estudi presenta una anàlisi multivariant sobre els coneixements i els usos lingüístics de la població de la Franja, i continua amb les anàlisis preliminars de l’enquesta d’usos lingüístics a la Franja de l’any 2003 (Sorolla Amela, 2005).

Els resultats apunten que, a pesar que el concepte de diglòssia resulta excessivament abstracte a l’hora d’analitzar la complexa situació sociolingüística de la Franja, sí que es detecta que un sector majoritari de població catalanoparlant inicial que utilitza el català en els àmbits de més proximitat social (família, amics, veïns…), es fa valer del castellà en els usos escrits, el consum mediàtic o altres usos formals. Amb tot, a la Franja hi ha altres tipologies de parlants, que s’allunyen d’aquesta distribució funcional de l’ús de les dues llengües. Entre aquestes tipologies destaquen els qui fan un ús escrit gens testimonial del català, i consumeixen bona part dels mitjans de comunicació en català, juntament amb capes significatives de monolingües castellanoparlants, que només fan ús del castellà. Davant d’aquests resultats, es
discuteix la dificultat d’aplicar els models consensualistes de la diglòssia, almenys de manera generalitzada, però també es considera la seua utilitat en definir segments parcials de població, en aquest cas, de la Franja. Tenint en compte sempre, això sí, el caràcter dinàmic de les societats, així com la tensió que s’hi produeix entre el consens i el conflicte.

Paraules clau: sociolingüística,demolingüística,la Franja,coneixements lingüístics, usos lingüístics, grups sociolingüístics,
diglòssia; àmbits.

THE CATALAN SPEAKERS, THE DIGLOSSIC SPEAKERS, AND THE MONOLINGUAL SPEAKERS: SOCIOLINGUISTIC GROUPS IN LA FRANJA

Abstract

This study presents a multivariate analysis on the knowledge and language use of the population living in La Franja, following up on the preliminary analyses of the language use survey conducted in 2003 in La Franja (Sorolla 2005).
The results indicate that although diglossia ends up being too abstract a concept for an analysis of the complex sociolinguistic situation of La Franja, one does observe that a majority of the Catalan-speaking population uses Chapurriau in situations of greatest social proximity (family, friends, neighbors...) and Spanish for anything in writing, media consumption, or other formal uses. Even so, there are other typologies of speakers in La Franja who do not adhere to this functional distribution in the use of the two languages. One of the groups that stands out among these
typologies are those whose written use of Catalan is much more than something simply token, a group whose media consumption is to a large extent in Catalan. This group coexists along with significant layers of monolingual Spanish-
speakers, who use only Spanish. In light of these results, the paper discusses the difficulty of applying the consensus-oriented models of diglossia, at least in generalized fashion, but the paper also considers their usefulness in defining
partial population segments, in this case, in La Franja. In doing so, however, it is necessary to always bear in mind the dynamic character of societies, as well as the tension that is produced therein between consensus and conflict.

Key words: sociolinguistics, demolinguistics, La Franja, language skills, language use, sociolinguistic groups, diglossia, area.

Natxo Sorolla, membre de la Xarxa Cruixitcat, IEC, natxosorolla@gmail.com

Article rebut el 06.03.2014. Avaluació cega: 30.03.2014.
Data d’acceptació de la versió final: 26.05.2014

Citació recomanada: Sorolla, Natxo. «Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja»,

Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014, p 87-122. DOI: 10.2436/20.8030.02.56

Sumari
1 Introducció
2 Marc teòric: sobre la diglòssia a la Franja
3 Metodologia
4 Anàlisi de components principals
5 Grups sociolingüístics
6 Conclusions
7 Agraïments
8 Bibliografia
9 Annexos


1 Introducció
La Franja és el territori delimitat per l’encreuament d’un espai lingüístic amb un espai politicoadministratiu:
a la Franja s’agrupen les poblacions catalanoparlants sota administració aragonesa.
El comportament sociolingüístic dels habitants de la Franja, com arreu dels territoris de llengua catalana
i en qualsevol context de contacte de llengües, és complex. La població té diferents orígens lingüístics
familiars, així com unes competències i actituds lingüístiques diverses. Tampoc les normes d’ús lingüístic
són compartides universalment, ni interpretades de la mateixa manera. Això fa que, sociolingüísticament, la
població es comporte d’una manera molt diversa (Vila i Moreno, 2004).
A Sorolla (2005) s’analitza les principals variables que ajuden a definir la situació sociolingüística de la
Franja: el coneixement del català, els usos lingüístics generals, la transmissió lingüística intergeneracional,
la llengua inicial, la llengua d’identificació i les denominacions de la llengua. El tipus de visió d’aquell estudi
era holístic, i accentuava més la unitat que les parts.
En canvi, l’objectiu d’este article és sintetitzar la diversitat sociolingüística del territori. Volem dibuixar
les directrius del contacte de llengües al territori per tal d’interpretar-lo de manera senzilla i ràpida, però
amb suficient visió conjunta com per no deixar-nos res important. Amb l’objectiu de reduir la complexitat,
farem servir tècniques d’anàlisi estadística multivariable. Així, es donarà major rellevància a la diversitat de
comportaments sociolingüístics de la població de la Franja que no pas a les similituds de la població de la
Franja si són comparades amb altres contextos.
I esta anàlisi sobre els grups sociolingüístics ens farà entrar, ni que siga perifèricament, en la reflexió sobre
la diglòssia. El concepte ha estat utilitzat extensament en la sociolingüística. No sense certa polèmica, també
se n’ha fet ús en la sociolingüística catalana. En este treball estudiarem la seua utilitat per a interpretar la
realitat sociolingüística de la Franja.
2 Marc teòric: sobre la diglòssia a la Franja
Fins fa poc, el principal estudi demolingüístic sobre la Franja era Martín Zorraquino et al. (1995), que
va encarregar el Govern d’Aragó al Departament de Lingüística General i Hispànica de la Universitat de
Saragossa, a principis dels anys 90. En este estudi conclouen que la relació entre català i castellà a la Franja
és de tipus diglòssic:
«La idiosincrasia de la Franja Oriental se nos ha revelado como claramente diglósica, en el sentido más
neutro de la palabra (cf. Ferguson, 1959)1
. La diglosia o, mejor, el bilingüismo social de la Franja no son
conflictivos y, como hemos visto, forman parte de la vida diaria de los hablantes y se manifiestan de forma
fuertemente imbricada.» (Martín Zorraquino et al., 1995, p. 146)
Amb tot, l’estudi destacava amb insistència que la literatura i els estudis versats en la situació sociolingüística
de la Franja consideraven com a diglòssica la relació entre les dues llengües, des d’una perspectiva no neutra
i conflictivista.
2
La diglòssia és un dels conceptes propis i privatius de la sociolingüística que major difusió ha tingut fora
del seu espai acadèmic, sobretot en els territoris de llengua catalana. Però el concepte ha anat acompanyat
de debats molt vius entre els especialistes, tant pel que fa a la seua adequació per a l’anàlisi de la realitat
sociolingüística, com pels seus lligams amb els grans marcs teòrics, tant els consensualistes com els
conflictivistes.
Ferguson inicialment va definir la diglòssia:
«La DIGLÒSSIA és una situació relativament estable en què, a més dels dialectes bàsics (primary dialects)
de la llengua (que poden incloure un estàndard o estàndards regionals), hi ha una varietat superposada molt
divergent, altament codificada (sovint més complexa gramaticalment), vehicle d’un corpus de literatura
escrita ampli i respectat, procedent d’un període anterior o d’una altra comunitat de parla, varietat que és
1 (Ferguson, 1959).
2 Llegiu-ho a Martín Zorraquino et al. (1995). En especial, als comentaris de la bibliografia (de la pàgina 29 a la 37), a la interpretació
dels resultats (de la pàgina 134 a la pàgina 140) i a les conclusions (pàgines 146 i 147).

apresa sobretot en l’ensenyament i és emprada per a la majoria dels usos escrits i orals formals, però que no
és emprada per cap sector de la comunitat per a la conversa quotidiana.» (Ferguson 1959:336.)3
Posteriorment, altres investigadors nord-americans també, com Fishman, Gumperz i Hymes, van adoptar,
adaptar i ampliar el concepte de diglòssia, estenent la definició de varietats de la mateixa llengua a una
distribució funcional de dues llengües diferents: A(lta) i B(aixa). Aracil, Ninyoles i Vallverdú van introduir
el concepte als territoris de llengua catalana i en la sociolingüística europea, definint-lo des d’estes revisions
com:
 «[…] (E)scissió o superposició lingüística entre: 1) una varietat «alta» que s’utilitza en la comunicació
formal –literatura, religió, ensenyament, etc., i 2) una varietat «baixa», poc cultivada, que s’usa en les
converses normals, de caràcter no formal i familiar. (Ninyoles, 1969, p. 32)»
Fishman (1972, p. 93) havia definit la diglòssia com la distribució funcional de les llengües a nivell (macro)
social, distingint-la del bilingüisme, que definia com la capacitat individual de parlar diferents llengües. A les
acaballes del franquisme la sociolingüística catalana va adoptar i consolidar esta distinció entre diglòssia i
bilingüisme, especialment en un moment en què alguns pensadors utilitzaven la definició de bilingüisme per
a considerar la minorització de la llengua catalana de manera acrítica i estàtica. Així ho relataven Boix i Vila
en revisar el concepte:
«Avui cal fer un esforç retrospectiu per comprendre l’èxit del terme diglòssia als Països Catalans. En un
context en què els intel·lectuals del règim franquista exaltaven el bilingüisme «natural i tradicional» dels no
castellanoparlants per negar-los fins i tot el dret a aprendre les [sic] seva llengua, el terme diglòssia permetia
denunciar aquesta mitificació barroera del bilingüisme: així, contràriament al que deia el nacionalisme
espanyol, els catalans, els bascos, els gallecs, no gaudien de bilingüisme sinó que patien d’una diglòssia
imposada, d’acord amb la qual una llengua —el castellà— era elevada per la força a la categoria de llengua
A, mentre que una altra era reprimida i arraconada com a llengua B. Això permetia il·lustrar clarament que
la situació del moment havia de ser superada.» (Boix-Fuster i Vila i Moreno, 1998, p. 94)
I destacaven que la definició sincrònica de la diglòssia era poc apropiada per a l’estudi de les llengües
minoritzades:
«No cal dir que una definició de diglòssia com la de Ferguson resulta inaplicable al cas català: les varietats
en contacte són dues llengües, no dues varietats d’una mateixa llengua; la situació sociolingüística catalana
no és ni ha estat mai estable com a mínim d’ençà del segle passat; la distribució funcional no es realitza entre
A i B en primer lloc, sinó que depèn, abans que res de la primera llengua del parlant (els catalanoparlants són
bilingües, la majoria de castellanoparlants no ho són). En un altre sentit, la definició de diglòssia de Fishman
(«especialització funcional de les varietats en contacte») resulta finalment tan genèrica com poc explicativa.
De fet, són els pressupòsits teòrics incardinats en la concepció de diglòssia fishmaniana el que la tradició
sociolingüística catalana —i la sociolingüística més crítica; vegeu Williams (1992:94 i següents)— rebutja
per inexactes.
[…] Així, el concepte de diglòssia de Ferguson i Fishman té dificultats per explicar que hi pugui haver
conflictes d’interessos i de preferències entre els diferents grups socials. El fet que sovint les distribucions
diglòssiques responguin al designi d’uns grups dominants capaços d’imposar la seva voluntat a la resta de la
societat passa inadvertit en les descripcions diglòssiques, una limitació que el mateix Ferguson reconeixia en
una revisió recent del terme (Ferguson 1991).» (Boix-Fuster i Vila i Moreno, 1998, p. 94)
Però l’adequació del concepte de diglòssia a la realitat de les llengües europees minoritzades (especialment
el cas valencià) es va distingir de manera significada per despullar l’asincronia de la diglòssia funcionalista,
i destacar-ne de forma original la dinàmica que acompanyava la diglòssia de manera intrínseca. Així, la visió
diacrònica proposada des de les teories del conflicte posava en relleu la condició inestable d’esta distribució
de les llengües, així com la seua vinculació amb les desigualtats socials, i la natura (irremeiablement)
conflictiva de les relacions entre grups socialment desiguals. Ja des d’un bon inici es va destacar que esta
distribució era dinàmica al llarg del temps:
«[…] (E)s pot objectar que la situació de diglòssia derivarà normalment cap a l’extensió del bilingüisme.
Històricament, el fenomen de diglòssia sense bilingüisme s’ha produït al nostre país durant els segles XVI,
XVII, XVIII i XIX. La situació de diglòssia i bilingüisme tendeix a difondre’s actualment, gràcies a una
eficaç política assimilacionista, sobretot dins la segona meitat del segle XX.» (Ninyoles, 1969, p. 35)
3 Traduït al català per Boix-Fuster i Vila i Moreno (1998, p. 91).

I especialment Rafel Ninyoles es va distingir en associar la distribució funcional de les llengües amb el
conflicte social latent a què estava lligada, definint-la així:
«[…] (D)iglòssia significa, com hem dit, la superposició de dos idiomes o varietats lingüístiques
—sovint com a expressió d’una jerarquia entre els grups— i llur vinculació a un status cultural relativament
compartimentalitzat.» (Ninyoles, 1975, p. 69)
Ninyoles va desenvolupar posteriorment esta concepció de la inestabilitat intrínseca que acompanyava la
diglòssia, amb una forta càrrega contra els models consensualistes, en especial els sectors que vanagloriaven
el bilingüisme social.
«En tant que imatge social la mentalitat diglòssica implica un enfocament fonamental que insistirà en el
caràcter equilibrat i estable de la situació, constitutiva d’un ordre en què qualsevol dels elements antagònics
han de contribuir al seu funcionament integrat. La nostra tesi afirma que la situació diglòssica, fundada en un
desequilibri latent, conté factors d’inestabilitat que amenacen trencar la suposada funcionalitat del sistema, i
que, per tant, comporten un germen de “superació”.» (Ninyoles, 1975, p. 43)
Des del seu punt de vista, la inestabilitat de la diglòssia només permetia dues possibles eixides:
«La diglòssia comporta (...) un desequilibri real. I aquest desequilibri apunta a dues direccions fonamentals:
1) la normalització cultural de l’idioma B, o 2) la substitució o assimilació a l’idioma dominant. Les úniques
situacions viables són aquestes dues, i encara que poden competir i coexistir en el transcurs del temps,
constitueixen els termes reals i últims del conflicte.» (Ninyoles, 1975, p. 80)
De fet, la concepció d’inestabilitat permanent que Ninyoles presentava amb la diglòssia es deduïa del marc
en què enquadrava la realitat del país, pel fet que el conflicte lingüístic era només una expressió de la
competició social permanent pels recursos als quals abocava el sistema de desigualtats socials:
«En parlar de “conflicte lingüístic” tractem, doncs, d’un cas específic de conflicte social en el qual les
diferències idiomàtiques poden convertir-se en símbol fonamental d’oposició política. Per bé que no sempre,
el fenomen sol coincidir amb diferències de classe i d’estatus. L’idioma constitueix l’element de cohesió
primària que aguditza la consciència i aclareix la «visibilitat» d’aquelles diferències. Aquest fenomen sol estar
subjacent en els processos de bilingüisme substitutiu o diglòssic. I els seus termes últims són l’assimilació
jeràrquica al grup lingüístic en posició avantatjosa o la normalització lingüística.» (Ninyoles, 1989, p. 58)
Amb tot, l’autor indicava que el conflicte lingüístic no havia de ser entès només en el seu estat manifest, perquè
era habitual també la seua expressió objectiva, en un estadi latent. El fet que les diferències idiomàtiques es
convertiren en símbol del conflicte social era només una possibilitat. De fet, existien situacions de contacte
de llengües sense conflicte:
«No hi ha conflicte lingüístics sense llengües en contacte, però hi ha llengües en contacte sense situació de
conflicte.» (Ninyoles, 1989, p. 55)
I també es donava el cas de solucions de compromís entre grups lingüístics que no resolien el conflicte social:
«[…] quan s’aconsegueix la igualtat lingüística, no se’n segueix —o no se’n segueix necessàriament— una
igualtat efectiva entre els grups lingüístics.» (Ninyoles, 1989, p. 58)
Ninyoles defensava que la diglòssia només podia ser considerada una fase inestable entre dos estadis
predominantment monolingües, però que esta inestabilitat era encara més evident davant dels processos
de modernització de les societats occidentals. Això és, la unificació lingüística era irremeiable davant la
industrialització, la urbanització, el creixement de comunicació entre poblacions, l’augment de l’activitat
comercial i la mobilitat geogràfica de la població, qüestions clau lligades a la modernització:
«[…] (D)es del moment que la industrialització aparella un creixent desenvolupament urbà, ambdós
fenòmens mantenen un efecte sinèrgic sobre l’estructura sociolingüística que pot abocar a la normalització o
a l’eliminació de les antigues formes d’expressió.» (Ninyoles, 1989, p. 66)
Per tant, Ninyoles considerava la diglòssia com una etapa primitiva en la imposició de la llengua d’un grup
dominant, efectiva sobretot durant els processos de modernització, i que iniciava la minorització lingüística
en els àmbits socials més alts, i les àrees urbanes, per seguir amb la bilingüització general de la població
i la seua posterior substitució lingüística en el desencadenament natural del conflicte lingüístic, si no s’hi
oposava cap mena de procés de normalització lingüística.
La utilitat del concepte de diglòssia per a definir la realitat dels territoris de llengua catalana va comptar amb
diferents nivells de debat, on Francesc Vallverdú va jugar un paper especialment important. Este autor va
posar en relleu la inadequació del concepte per al context sociolingüístic de Catalunya en l’últim quart del
segle XX, del qual considerava que calia realçar la condició d’inestabilitat:
«En primer lloc, no es pot parlar de la situació catalana com d’un cas típic de diglòssia, perquè els àmbits
d’ús de les dues llengües en contacte no estan rígidament distribuïts. Hi ha, és veritat, en la societat catalana
funcionaments diglòssics i en nombrosos catalanoparlants actituds diglòssiques, però no per això pot
caracteritzar-se de diglòssica la situació descrita.
 «[…] (L)a discussió sobre l’existència o no de diglòssia als Països Catalans no pot fer-nos oblidar que
el problema de fons és la presència d’un procés de substitució lingüística a favor del castellà, procés que,
certament, està essent contrarestat per un altre de signe contrari de normalització lingüística a favor del
català, però que encara continua actuant.» (Vallverdú, 1982, p. 22-23)
Vallverdú, fent una mirada retrospectiva, continuava considerant la diglòssia com un concepte útil per a
definir el context sociolingüístic, almenys «en la segona meitat del segle XIX i en els primers quinze anys del
segle XX», i considerava que era «una situació de diglòssia clara —llengua d’ús oral supeditada en tots els
nivells A al castellà», però esta distribució funcional de les llengües era ja posada en dubte (Vallverdú, 2013,
p. 34, 114). A diferència de Ninyoles, Vallverdú considerava que la diglòssia estable era possible, i que podia
ser fins i tot desitjable per a algunes situacions de minorització, tals com la Franja, l’Alguer, la Catalunya del
Nord, i fins i tot el País Valencià (ib., p. 47):
«D’altra banda, si la comunitat lingüística catalana aspira a una plenitud d’ús de la seva llengua, sense la qual
la normalització lingüística no es consideraria satisfactòria, aquesta aspiració pot resultar utòpica en altres
situacions, en què es prefereixi l’encaix de la llengua recuperada en una situació de bilingüisme diglòssic
estable.» (ib., p. 37)
Tot i que Vallverdú no era partidari de la definició de situacions com la de Catalunya com a diglòssica,
compartia en certa manera els plantejaments de Ninyoles (de manera més matisada) sobre la inestabilitat
de la diglòssia, i considerava que l’equilibri sociolingüístic no era fàcil d’assolir (ib., p. 61). A pesar que
ambdós autors discrepaven sobre la fortuna d’aplicar este concepte en alguns casos concrets, consideraven
útil el concepte de diglòssia4
, sense oblidar per això la diversitat de situacions que quedaven englobades en
un mateix calaix:
«[…] (E)n afirmar la tesi de la diglòssia al Principat, i concretament a Barcelona, no pretenc d’assimilar
aqueixa situació, més enllà que no ho permeten les línies bàsiques, a la situació del País Valencià, del Rosselló
o de Mallorca. (...) I, presumiblement, els bilingüismes resultants no han de tenir forçosament un caràcter
plenament homogeni. Al·ludim al mode en què diversos àmbits o situacions lingüístiques particulars poden
ésser generalment integrats (=interpretats) en el context total de la vida lingüística. La diglòssia no és un
motlle d’acer […] (Ninyoles, 1975, p. 64)
És per això que autors contemporanis, com Pujolar (2012, p. 15), destacaven la importància d’aquelles
revisions del concepte que preferien parlar de comportaments diglòssics més que no pas de diglòssia.
(Lafont, 1979; Puig i Moreno, 2011)
Per als propòsits d’este article, que és la definició de grups sociolingüístics a la Franja, només tindrem
en compte la dinàmica de la diglòssia de manera molt parcial, i no considerarem la seua relació amb les
desigualtats socials, perquè ens centrarem en la utilitat del concepte per a definir grups sociolingüístics. Tal
com veurem, el concepte ens continua pareixent útil per tal de definir el comportament de grups sociolingüístics
autòctons de la Franja, que mantenen una distribució funcional dels usos lingüístics. Considerem plenament
vàlid el tipus ideal5
 que representa el concepte de diglòssia, com a distribució funcional específica dels
usos lingüístics. A partir dels resultats del present estudi creiem que el seu ús en l’estudi contemporani
de la situació de la Franja, com a societat completa, té falles importants. Però, a la vegada, la diglòssia és
4 Per a una revisió contemporània dels termes de diglòssia i conflicte lingüístic en este període, vegeu Escribano (2014).
5 El tipus ideal és un model que ha de facilitar la interpretació de la realitat conceptualment. Weber (1922, p. 17) el definix així:
«Perquè amb aquestes paraules s’expresse alguna cosa unívoca la sociologia ha de formar, per la seua part, tipus purs (ideals) d’eixes
estructures, que mostren en sí la unitat més conseqüent d’una adequació de sentit el més plena possible; potser per això mateix és tan
poc freqüent en la realitat —en la forma pura absolutament ideal del tipus— com una reacció física calculada sota el supòsit d’un
espai absolutament buit.» (traducció pròpia).

un concepte útil per tal d’analitzar parts de la societat, grups sociolingüístics, o comportaments. El grup
al que ens referim com a diglòssic ha estat definit precisament per la distribució funcional dels seus usos
sociolingüístics. Per a veure els resultats empírics i l’ús concret del concepte de diglòssia, aneu a l’apartat
«Grups sociolingüístics» més avall. Així, l’ús que en fem en este treball definix la diglòssia com seguix:
Les pràctiques diglòssiques caracteritzen grups sociolingüístics originalment monolingües que incorporen
una altra llengua superposada, procedent d’una altra comunitat de parla. Esta altra llengua és apresa
mitjançant el sistema educatiu i és emprada en la majoria dels usos escrits i dels usos orals formals, però no
és utilitzada en les interaccions quotidianes entre els membre del mateix grup.
3 Metodologia
Este estudi es fa servir de dades quantitatives de l’última enquesta sociolingüística feta a la Franja: l’Enquesta
d’usos lingüístics a la Franja d’Aragó. L’estudi forma part de l’onada d’enquestes fetes als territoris de llengua
catalana entre l’any 2003 i 2004 (Querol, Chessa, Sorolla, Torres, i Villaverde, 2007). Va ser impulsada i
finançada en un marc de col·laboració entre l’Institut d’Estadística d’Aragó del Govern d’Aragó i la Secretaria
de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. El treball de camp es realitzà entre desembre de 2003
i gener de 2004 mitjançant enquesta telefònica. L’univers de l’enquesta eren els residents de 15 i més anys
de les 5 comarques (administratives) orientals d’Aragó (La Ribagorça, La Llitera, El Baix Cinca, El Baix
Aragó – Casp i el Matarranya). Les nostres anàlisis prenen com a univers el segment de residents en viles
catalanoparlants de la mostra total, i la submostra, ponderada segons les variables de comarca, sexe i edat,
és de 869 enquestats, amb un marge d’error màxim de 3,3% a un nivell de confiança del 95,5. Cal remarcar
que no formen part de l’univers estudiat, a causa del disseny de la recerca, les set viles de llengua catalana
de les valls del Mesquí i el Bergantes, integrades dins la comarca del Baix Aragó amb capitalitat a Alcanyís,
ni altres zones amb parlars de transició de la Ribagorça. S’ha de tenir en compte, per tant, que estes viles no
han estat estudiades.
El primer objectiu de l’estudi és simplificar la realitat sociolingüística de la Franja mitjançant una aproximació
multivariable amb una anàlisi de components principals.6
 Esta tipologia d’anàlisi amb reducció de dades
permet la combinació de variables categòriques7
 i variables contínues en uns pocs eixos continus. El segon
objectiu és classificar i diferenciar la població en poques tipologies de parlants. Per això, a partir dels resultats
dels dos components principals de l’anterior anàlisi, elaborarem els conglomerats amb la tècnica d’anàlisi
de conglomerats.8
4 Anàlisi de components principals
L’anàlisi de components principals és una tècnica estadística que té com a objecte la reducció de la
complexitat per tal de concentrar i resumir la diversitat en uns pocs eixos d’informació, anomenats components
principals. Així, amb este tipus d’anàlisi es poden deduir les principals guies que vertebren la realitat. Per a
l’anàlisi introduïm variables sociolingüístiques que atenen al coneixement, l’ús i les representacions sobre
les llengües en contacte. No s’inclou en l’anàlisi cap variable no sociolingüística, per tal de no interferir
l’anàlisi amb dades extrasociolingüístiques. Podeu veure a la taula 1 les variables incloses.9
L’anàlisi de components marca els principals eixos en què s’ordena el contacte de llengües a la Franja. El
primer component ens explica quines són les principals variables que diferencien els «frangencs» entre si. A
continuació, el segon component intenta explicar tot allò que no ha pogut ser explicat pel primer component.
Però irremeiablement, este segon component pot explicar menys que el primer. I així successivament amb
els subsegüents components.
6 Per a l’anàlisi hem utilitzat l’escalament òptim per a un conjunt de variables amb alguna que no és nominal múltiple.
7 Solem codificar les respostes de la major part de les variables categòriques en català, català i castellà, castellà, i altres llengües i
situacions.
8 Per a l’anàlisi hem utilitzat l’anàlisi de conglomerats jeràrquics. Les variables que han estat la font de l’anàlisi són els dos primers
components de l’anàlisi de components principals. El nombre de conglomerats òptim ha estat triat per la seua utilitat interpretativa.
Podeu trobar una explicació més detallada a l’apartat sobre la Vertebració dels grups sociolingüístics.
9 El redactat de les preguntes per a l’onada d’enquestes de 2003 – 04 es pot consultar a Torres (2005).

El fet d’incorporar tanta informació en l’anàlisi fa difícil aconseguir una explicació elevada de la variabilitat
interna de les dades. De fet, si l’anàlisi té fins a 43 preguntes, és difícil d’evitar el soroll en els resultats.
Però, tot i això, la informació que destil·la l’anàlisi de components principals té una utilitat inestimable per a
entendre, amb una visió ràpida i senzilla, quins són els principals eixos en el contacte de llengües a la Franja.
Els dos primers components de la nostra anàlisi són els que expliquen les línies mestres de la sociolingüística
a la Franja. Entre els dos sumen un 38,7% de la dispersió de la informació. Quantitativament, el primer
n’explica la major part: el 31,9%. El segon explica molt menys, el 6,8%. Però a nivell qualitatiu resulta molt
més interessant este segon. Els següents components tenen un poder explicatiu menor, i també una menor
utilitat interpretativa.
Per tal de desxifrar el significat de cadascun d’estos components, prestem atenció a la saturació en
components, on s’indica la força de cadascuna de les variables en la construcció dels diferents components.
Així, les saturacions amb valors més extrems són les que tenen més importància en aquell component, i per
tant, mantenen els casos en tensió cap a un dels pols del component. Per contra, les saturacions properes a
zero indiquen que la variable no és important a l’hora de configurar el component, i que per tant, no afecta la
posició ocupada per cada cas dintre del component.10
Per tal d’analitzar el significat de cadascuna de les dues primeres dimensions, les analitzarem segons les
saturacions de la taula 1:
- Primer component: llengua oral, usos lingüístics familiars i comunitaris.
El principal eix que ordena la situació sociolingüística de la Franja és el de la competència oral
del català i els usos lingüístics familiars i comunitaris. A una banda11 es posiciona la població que
sap parlar el català i l’utilitza oralment de manera generalitzada. Els usos lingüístics que tenen un
valor més important en esta dimensió són els de l’esfera familiar i comunitària. A l’altra banda12 es
posiciona la població que no és competent oralment en català i fa un ús generalitzat, i fins i tot únic, del
castellà. Les variables amb major aportació són l’ús del castellà de manera habitual (llengua habitual
i percentatge d’ús). Com a exemple paradigmàtic, una de les variables amb major força en este pol
és la llengua utilitzada amb els amics de llengua catalana: els qui divergeixen lingüísticament al seu
interlocutor catalanoparlant i, per tant, parlen castellà a un amic catalanoparlant, són nuclearment
diferents dels qui no ho fan. Per tant, en les posicions més altes de la dimensió s’hi situen aquells
que fan un ús molt alt del castellà, fins al punt de mantenir el castellà en les relacions d’amistat on
l’interlocutor és de llengua catalana. Per contra, en el pol negatiu se situen aquells que declaren
tindre un coneixement oral molt alt de català, sobretot per a parlar-lo (en una escala de 0 a 10), així
com aquells que fan ús general d’esta llengua. En esta dimensió, on prima la competència i ús oral
comunitari, no especialment significativa ni la competència ni l’ús escrit del català, ni tampoc les
representacions sobre l’ús social del català, ni la llengua del consum mediàtic.
- Segon component: llengua escrita i consum mediàtic.
En este component, a una banda es posiciona la població que declara que sap escriure el català amb
una competència alta.13 Esta població, fa ús del català per a escriure les notes personals i utilitza esta
llengua per a una important proporció del consum mediàtic. En relació amb allò que és habitual a
la Franja, també destaca pel major consum de premsa escrita en català i per parlar esta llengua en
aquells espais de major formalitat o allà on habitualment el castellà té major presència, com per
10 Les variables amb una escala contínua (marcades amb una (i) a la taula 1) poden obtenir valors positius o negatius en les
saturacions. A més de la posició dintre d’un eix, el valor assignat, ja siga positiu o negatiu, no aporta cap tipus d’interpretació. Per
tant, és indiferent si una llengua té valors positius o negatius. Les variables amb les saturacions positives tendeixen a posicionar en el
pol positiu del component els casos amb valors positius en la variable. Les variables amb saturacions negatives tendeixen a posicionar
en el pol negatiu del component els casos amb valors positius en aquelles variables. Per contra, en les variables categòriques (sense
cap símbol a la taula 1) només poden obtenir saturacions amb valor positiu. Donat que les variables categòriques tenen una escala
de més de dos pols, les posicions que ocupen al component corresponent depenen de la categoria concreta de la variable en qüestió.
Podeu llegir la redacció de les preguntes i les categories de resposta a Torres (2005).
11 Les opcions relacionades amb el català tenen assignat un valor negatiu en el primer component.
12 Les opcions distants del català tenen assignat un valor positiu en el primer component.
13 Les opcions relacionades amb el català escrit i el consum mediàtic en català tenen assignat un valor negatiu en el segon component.

exemple les grans superfícies comercials, els bancs o els metges.14 De l’altra banda del component
hi ha la resta de població, que ni escriu el català, ni té un consum mediàtic important en esta llengua.
Amb tot, part d’ells són catalanoparlants familiars.
- Tercer component: televisió i llengua escrita (matís).
El tercer component té un poder d’explicació ja molt reduït (4,3%) i la seua interpretació aporta
informació poc rellevant i confusa. Es configura per un matís en la competència escrita declarada,
entre la categorització dicotòmica (sap escriure el català o no) i la categorització escalar (competència
escrita en una escala de 0 a 10). Per tant, este component oposa d’una banda part de la població que
declara que sap escriure el català però en declara una competència baixa, i una part de la població
que declara que no el sap escriure, però es puntua amb notes altes. A més, en esta dimensió ens
permetria indicar que estos darrers també fan un consum molt baix de televisió en català.
En síntesi, els dos primers components resumirien la situació sociolingüística de la Franja de manera clara:
els usos lingüístics familiars i comunitaris (orals interpersonals no formals), que són en català per a (la
major) part de la població i són en castellà per a una altra part significativa; i la limitació de l’ús del català
en les esferes comunitàries, com és el cas del gros de població, o l’allargament del català als usos escrits i el
consum mediàtic en alguns sectors minoritaris.
A més de les variables presents en cada component, també és notable l’absència d’algunes variables en
els quatre primers components: ni la comprensió del català, ni la llengua parlada amb els amics de llengua
castellana, ni l’ús d’altres llengües, tenen cap rellevància en la síntesi de la diversitat sociolingüística de la
Franja. Molt probablement, el fet que tota la població es comporte de manera similar en relació amb estes
variables fa que no tinguen importància descriptiva.

TAULA 1 – SATURACIONS EN COMPONENTS DE L’ANÀLISI DE COMPONENTS PRINCIPALS DE LES VARIABLES SOCIOLINGÜÍSTIQUES. LA
FRANJA, 2003. 15
Component
1 2 3 4
Llengua de la persona seleccionada en respondre 0,41 0,06 -0,07 -0,05
Llengua de la persona entrevistada (Llengua d’identificació) 0,81 -0,04 0,00 -0,01
Denominació donada al català (català, localisme o pejoratiu) 0,79 -0,03 0,00 -0,02
Entén el català 0,23 0,06 -0,15 0,29
Parla el català 0,64 0,05 -0,21 0,20
Llegeix el català 0,08 0,46 -0,26 0,17
Sap escriure el català** 0,15 0,57 -0,45 -0,11
Entén el català. Escala (i). -0,48 -0,03 0,16 0,27
Parla el català. Escala (i). -0,60 0,01 0,10 0,37
Llegeix el català. Escala (i). -0,11 -0,22 0,31 0,59
Sap escriure el català. Escala (i). -0,16 -0,50 0,44 0,44
Llengua inicial 0,84 -0,19 -0,03 0,06
Llengua amb el conjunt dels progenitors 0,89 -0,17 -0,09 0,07
Llengua que la persona entrevistada parla amb sa mare 0,81 -0,19 -0,05 0,03
Llengua que la persona entrevistada parla amb son pare 0,86 -0,15 -0,09 0,08
Llengua que parla amb la seua parella 0,75 -0,06 0,04 0,07
Llengua habitual de la parella 0,53 -0,09 0,12 0,00
Llengua amb el conjunt dels fills 0,74 0,01 -0,12 0,15
Llengua que parla amb els seus amics 0,89 -0,06 0,02 0,05
Llengua que parla amb els seus amics de llengua catalana 0,90 -0,05 -0,09 0,13
Llengua que parla amb els seus amics de llengua castellana 0,24 0,14 0,15 -0,15
Llengua que parla amb els seus veïns 0,88 -0,09 -0,03 0,06
Llengua que parla amb els seus companys d’estudi 0,66 0,08 0,01 -0,02
Llengua que parla amb els seus companys de faena 0,77 0,00 -0,12 0,11
Llengua que parla en anar a botigues 0,78 0,03 0,07 -0,04
Llengua que parla en anar a grans establiments comercials 0,41 0,36 0,21 -0,15
Llengua que parla en anar a bancs 0,45 0,21 0,26 -0,16
Llengua que parla amb els metges 0,21 0,28 0,20 -0,06
Llengua que parla amb un desconegut 0,33 0,31 0,16 -0,12
Llengua en què escriu notes personals 0,19 0,55 -0,13 -0,07
Percentatge d’ús del català (ús general del català) (i) -0,42 0,16 -0,35 0,32
Percentatge d’ús del castellà (i) 0,89 -0,09 0,09 0,00
Percentatge d’ús d’altres llengües (i) -0,02 0,00 -0,06 -0,17
El català actualment s’usa... 0,18 -0,12 0,20 -0,32
El català s’usa en relació a fa cinc anys... 0,07 -0,12 0,36 -0,37
El català s’usarà d’aquí cinc anys... 0,08 -0,22 0,30 -0,27
Llengua que creu que parlarà en el futur 0,81 0,01 -0,06 0,09
Llengua habitual de la persona entrevistada 0,89 -0,13 0,01 0,06
Hores de televisió en català sobre 10 (i) -0,21 -0,37 -0,50 -0,03
Hores de televisió en castellà sobre 10 (i) 0,25 0,47 0,46 0,11
Hores de ràdio en català sobre 10 (i) -0,11 -0,29 -0,13 -0,05
Hores de ràdio en castellà sobre 10 (i) 0,02 0,35 0,07 0,15
Hores de premsa en català sobre 10 (i) -0,07 -0,54 -0,19 -0,21
Hores de premsa en castellà sobre 10 (i) 0,06 0,55 0,20 0,27
* Les variables marcades al final amb el símbol (i) són variables contínues. La resta són variables categòriques. El color verd
remarca les saturacions superiors a 0,4 i els rojos les saturacions menors al –0,4. En negreta apareixen els 6 valors més extrems de
cada columna, que força vegades coincideixen amb els valors superiors a 0,4 i inferiors a –0,4.
**16
15 Podeu consultar el redactat de les preguntes a Torres (2005).
16 És ben possible que esta pregunta tinga una sobrerepresentació de la competència escrita en català. La principal causa és que es
qüestiona a partir de la denominació que l’enquestat dóna a la seua llengua. En gran part dels casos, per tant, la llengua que se sap
escriure és el xapurriau o el fragatí, contraposat per l’enquestat al català. Es tractaria de llengües de referència sense un cos normatiu
darrere, ni que siga secessionista. Amb un mètode d’anàlisi més profund, és possible que es puga distingir la gran distància entre el
coneixement de xapurriau, fragatí i català a la Franja i el coneixement de català a Catalunya o el coneixement de valencià al País
La forma més clara de visualitzar el resultat de l’anàlisi de components principals és representar els individus
en un gràfic de núvol de punts amb els components en els eixos: el primer component es posa en les abscisses
i el segon component en les ordenades. Per a la interpretació d’esta anàlisi es pot simplificar el gràfic en
quatre quadrants. Vegeu-ho a la taula 2. Els casos amb valor positiu en l’abscissa (x, primer component) i en
l’ordenada (y, segon component) se situen en el quadrant superior dret i són ocupats per la població que es
mou en el monolingüisme castellà. Els casos amb valor negatiu en l’abscissa i positiu en l’ordenada se situen
en el quadrant superior esquerre i es caracteritzen per fer ús del català en l’esfera familiar i comunitària
i del castellà en l’ús escrit o el consum mediàtic. Els casos amb valor negatiu en l’abscissa i negatiu en
l’ordenada se situen en el quadrant inferior esquerre i es caracteritzen per fer ús habitual del català en
l’esfera familiar i comunitària i un ús significatiu també del català en esferes institucionalitzades, distants,
escrits o de consum mediàtic. Finalment, els valors positius en les abscisses i negatius en les ordenades se
situen en el quadrant inferior dret i es caracteritzen per l’ús generalitzat del castellà, tant oral com escrit,
però amb competència del català i ús com a llengua escrita, institucionalitzada o de consum mediàtic.
Per al càlcul de la proporció d’enquestats que se situen en cadascun dels quadrants hem pres el 0 com a valor
límit. És a dir, els casos amb valors positius en el primer i en el segon component apareixen comptabilitzats
percentualment en el quadrant superior dret (tendència cap al castellà) i els casos amb valors negatius a les
mateixes dues dimensions apareixen comptabilitzats al quadrant inferior esquerre (tendència cap al català).
Així, es presenta un 15,1% de casos amb valors majors a zero en les dues dimensions, un 28% amb valors
inferiors a zero, un 43,3% amb valor negatiu en la primera dimensió i valor positiu en la segona, i un 13,7%
amb valor positiu a la primera dimensió i valor negatiu en la segona.
TAULA 2 – ESQUEMA D’INTERPRETACIÓ DEL NÚVOL DE PUNTS DE LA PRIMERA I SEGONA COMPONENTS DE L’ANÀLISI DE COMPONENTS
PRINCIPALS. LA FRANJA, 2003.
↑
castellà
Component 2:
llengua escrita i
consum mediàtic
català
↓
Ús diglòssic de català i castellà
(43,3%):
Parla català amb els familiars, amics i resta
de comunitat. Però no el sap escriure.
Castellanoparlants monolingües
(15,1%):
Ús generalitzat del castellà (oral i escrit).
Utilitza el castellà amb els amics
catalanoparlants.
Ús habitual del català (28%):
Parla català amb els familiars, amics i resta
de comunitat. El sap escriure, l’escriu per a
les notes personals i fa un consum mediàtic
significatiu en català.
Castellanoparlants que utilitzen el
català (13,7%):
Ús generalitzat del castellà (oral i escrit).
Sap parlar i escriure el català.
←català castellà→
Component 1: llengua oral, usos familiars i comunitaris
En el gràfic 1 es representa cada enquestat segons el seu valor en la primera i en la segona dimensions
sociolingüístiques. La disposició dibuixa clarament dues agrupacions de casos. En la part superior esquerra
un gruix ben concentrat de població de la Franja pivota sobre la llengua catalana, amb una gran concentració
en els valors superiors del gràfic. Este gruix s’estenen de manera més dispersa cap als valors inferiors, on se
situarien els catalanoparlants que saben escriure la seua llengua, a més de fer-ne ús en les notes personals
i en el consum mediàtic. D’una altra banda, a la part dreta superior, una massa menor, però també densa,
Valencià.

representa la població castellanoparlant. En l’àrea inferior es dispersa cap als casos de castellanoparlants que
saben parlar i/o escriure català. Entre els dos grans grups dibuixats per l’anàlisi de components principals hi
ha una dispersió fluida de casos, però poc densa, on se situaria la població que incorpora una i altra llengua
de manera significativa.
GRÀFIC 1 – NÚVOL DE PUNTS DE LA PRIMERA COMPONENT SOCIOLINGÜÍSTICA (LLENGUA ORAL I USOS FAMILIARS I COMUNITARIS) I LA
SEGONA COMPONENT SOCIOLINGÜÍSTICA (LLENGUA ESCRITA I CONSUM MEDIÀTIC). CADA ENQUESTAT ÉS REPRESENTAT PER UN PUNT
SEGONS EL SEU VALOR EN CADASCUN DELS COMPONENTS. LA FRANJA, 2003.
Per tal de facilitar la descripció de l’anàlisi de components principals del gràfic anterior, hem representat
diferents variables en una sèrie de gràfics (gràfic 2, gràfic 3, gràfic 4, gràfic 5 i gràfic 6), on els enquestats
forgen el mateix núvol de punts, però amb un símbol diferent segons utilitzen una llengua o altra. La
simbologia és la mateixa en els quatre primers gràfics: el català es representa amb una aspa, el castellà amb
un quadrat i simultàniament les dues llengües apareixen representades amb un rombe.
En els dos primers gràfics es representa les variables que mostren les grans diferències entre la banda dreta
i la banda esquerra del gràfic. És a dir, els principals valors del component 1: llengua oral, usos familiars i
comunitaris. En el gràfic 2 es representa la llengua habitual de l’enquestat. Es pot diferenciar clarament les
dues opcions principals del component 1: al bloc de l’esquerra, majoritari, apareix representada la població
que declara que té com a llengua habitual el català, i a la dreta la població que té com a llengua habitual el
castellà. La poca població que declara les dues llengües com a habituals apareix en la part central.
Al gràfic 3 es representa una de les variables que hem anunciat com a cabdal en el component 1: la llengua
parlada amb els amics de llengua catalana. Tota la part esquerra i central és la que ocupa la població que
utilitza el català amb un amic de llengua catalana. Fins i tot la part central convergix lingüísticament al català,
tot i que està ocupada per població que declara que és de llengua habitual castellana, o catalana i castellana
simultàniament.
En els següents gràfics veurem representades algunes variables que ajuden a interpretar el component
2 (llengua escrita i consum mediàtic). Al gràfic 4 es representa la competència escrita en català que
declara l’enquestat. Veiem com, tant la majoria de castellanoparlants (situats a la dreta del gràfic) com
els catalanoparlants (la major part del bloc de l’esquerra), declaren que no saben escriure en català
(símbol quadrat). Així, els catalanoparlants concentrats en la part superior del gràfic s’igualen a la major
part dels castellanoparlants, que no saben escriure en català. I per contra, les posicions inferiors en el
segon component són ocupades per la població que declara que sap escriure en català.
Al gràfic 5 es representa la llengua utilitzada per a prendre les notes personals (usos escrits personals).
Novament, tant els castellanoparlants com la major part dels catalanoparlants declara fer ús del castellà
per a les notes personals. I només una reduïda part dels catalanoparlants, situats en les posicions més
baixes del segon component, declaren escriure les notes personals en català.

GRÀFIC 4 – CONEIXEMENT ESCRIT DEL CATALÀ (DICOTÒMIC) REPRESENTAT EN EL NÚVOL DE PUNTS FORMAT PELS DOS PRIMERS
COMPONENTS. LA FRANJA, 2003.

GRÀFIC 5 – LLENGUA EN QUÈ ESCRIU LES NOTES PERSONALS REPRESENTADA EN EL NÚVOL DE PUNTS FORMAT PELS DOS PRIMERS
COMPONENTS. LA FRANJA, 2003.
Finalment, també en la llengua en què es consumixen els mitjans de comunicació veiem una important
distància entre les posicions superiors i les inferiors. Si bé la major part dels catalanoparlants i castellanoparlants
llegeixen la premsa en castellà, les posicions més baixes del gràfic mostren un consum important de premsa
en català. Vegeu-ho al gràfic 6.
GRÀFIC 6 – PROPORCIÓ DE PREMSA LLEGIDA EN CATALÀ REPRESENTAT EN EL NÚVOL DE PUNTS FORMAT PELS DOS PRIMERS

Grups sociolingüístics
Una vegada considerats els principals pols que regeixen la condició sociolingüística de la població de la
Franja, aplicarem una anàlisi de conglomerats, del qual s’extraurà els diferents grups sociolingüístics segons
les competències i els comportaments sociolingüístics. A la Franja es poden diferenciar fins a cinc grups
sociolingüístics:
- Els catalanoparlants habituals. Són un grup menut (4,8%) que es definix per un ús important del
català en totes les esferes, tot i que no són d’origen plenament catalanoparlant. Representen el 4,8%
de la població de la Franja.
- Els catalanoparlants transitius. Són un grup de dimensió mitjana (25%), que es definix per la seua
posició intermèdia entre els parlants habituals de català i els parlants diglòssics.
- Els parlants diglòssics. És el grup més nombrós i important de la Franja (51,3%). Utilitzen el català
en l’esfera familiar i comunitària; i el castellà en les esferes més distants, formals o per a escriure. 17
- Els castellanoparlants transitius. És un grup menut (6,3%) que es definix per un origen familiar
castellanoparlant, però una competència i adopció tímida del català en algunes esferes de la vida.
- Els castellanoparlants monolingües. Són un grup menut (12,5%). Es caracteritzen perquè no tenen
competència en català, en conseqüència, per utilitzar el castellà de manera exclusiva en totes les
esferes, tant en les familiars i informals, com en les formals o escrites. Fins i tot declaren que parlen
en castellà amb els amics catalanoparlants.
GRÀFIC 7 – DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE LA FRANJA EN CINC GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS.
Catalanop.
habituals; 4,8
Catalanop.
transitius;
25,0
Parlants
diglòssics;
51,3
Castellanop.
transitius; 6,3
Castellanop.
monolingües;
12,5
El grup diglòssic i els catalanoparlants transitius són els més nombrosos. Entre els dos sumen tres quartes
parts de la mostra, essent els primers la meitat de la població i els segons, una quarta part. Sobretot els
primers es defineixen per un ús diglòssic del català (llengua B) i el castellà (llengua A). És pel seu pes
específic que en ocasions es caracteritza la situació sociolingüística de la Franja com a diglòssica. En segon
lloc, els dos grups de castellanoparlants sumen el 18,9% de la població. Una gruix de població significant.
Els castellanoparlants monolingües són, dels dos, el grup més important (12,5%). El seu comportament és
el més homogeni de la Franja, i també el més monolingüe, tant entre els grups castellanoparlants com entre
els catalanoparlants. Els castellanoparlants transitius incorporen el català en algunes esferes, encara que no
d’una manera prominent. Per acabar, un reduït grup de catalanoparlants (4,8%) fa un ús més generalitzat
del que és habitual a la Franja, utilitzant la llengua escrita o fent un consum mediàtic important en català.
Amb tot, el seu ús no és monolingüe, i utilitzen el castellà també en bona part de les esferes menys locals o
comunitàries.
17 Per tal d’aprofundir en l’ús del concepte de diglòssia que fem aquí, aneu a l’apartat Marc teòric: sobre la diglòssia a la Franja.

a) Visió transversal dels grups sociolingüístics
Per tal de configurar una visió general dels cinc grups sociolingüístics de la Franja, primer de tot analitzarem
de manera transversal alguns aspectes, com son les competències, els usos lingüístics, l’origen geogràfic,
la comarca de residència, el nivell d’estudis, el nivell socioeconòmic, l’edat i la natalitat. Posteriorment
analitzarem de manera detallada cadascun dels grups sociolingüístics.
i. Coneixement escalar del català
El coneixement oral de català (parlar) es pot visualitzar en el diagrama de capses del gràfic 8.
18 En este
gràfic, la primera columna representa els catalanoparlants habituals. Tots declaren coneixements superiors
als 8 punts en una escala de 0 a 10 punts. La segona columna, on apareixen els parlants diglòssics, i la tercera,
amb els catalanoparlants transitius, mostren una competència similar, situada en les cotes més altes: més de
la meitat d’estos grups declaren una competència de 10 punts, i sempre amb puntuacions superiors a 5. Els
castellanoparlants transitius, en la quarta columna, també declaren una competència important en català:
més de la meitat se situa per damunt dels 7 punts, i tres quartes parts per damunt dels 5 punts. Per contra,
els castellanoparlants monolingües són els que declaren menor competència en català: la meitat se situa per
davall dels 3 punts, i fins a tres quartes parts declara puntuacions de 5 o menys.
La competència oral en català, però, no sempre es transvasa en la competència escrita. Vegeu-ho al gràfic
9. Entre els tres primers grups, que mantenien un alt coneixement oral de català, sobreïx l’alt coneixement
escrit dels catalanoparlants habituals (primera columna), i fins i tot dels catalanoparlants transitius (tercera
columna). Però els parlants diglòssics, que tenen una alta competència oral, destaquen per la molt baixa
competència escrita: tres quartes parts d’estos declaren una competència inferior als 5 punts. En els
grups castellanoparlants hi ha una gran distància entre el nul coneixement (0 punts) generalitzat entre els
monolingües i el coneixement superior als 5 punts de bona part dels castellanoparlants transitius (la meitat).
GRÀFIC 8 – DIAGRAMA DE CAPSES DE CONEIXEMENT ORAL DE CATALÀ (PARLAR) SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS. LA FRANJA,
2003.
18 Els diagrames de capses representen la distribució de les variables contínues, cada símbol de la columna indica el valor mínim, el
primer quartil, la mediana, el tercer quartil i el valor màxim. Els casos extrems s’exclouen de la visualització.
GRÀFIC 9 – DIAGRAMA DE CAPSES DE CONEIXEMENT ESCRIT DE CATALÀ (ESCRIURE) SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS. LA FRANJA, 2003.
ii. Usos lingüístics
Ús lingüístic general
L’ús general de les llengües (percentatge d’ús) diferencia clarament els parlants diglòssics i catalanoparlants
(transitius i habituals), que lideren un ús que pivota sobre el català, dels castellanoparlants monolingües, que
en ocasions molt puntuals utilitzen el català. Els castellanoparlants transitius declaren un ús important, però
minoritari, del català. Vegeu el gràfic 10 i la taula 3.
TAULA 3 – ÚS LINGÜÍSTIC GENERAL (PERCENTATGE D’ÚS) SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS. MITJANA. LA FRANJA, 2003.
Catalanoparlants
habituals
Parlants
diglòssics
Catalanoparlants
transitius
Castellanoparlants
transitius
Castellanoparlants
monolingües % ús català 71,5 78,2 80,2 31,9 5,0
% ús castellà 27,4 21,4 19,6 67,5 94,8
% ús altres ll. 1,2 0,5 0,2 0,6 0,2
GRÀFIC 10 – DIAGRAMA DE CAPSES D’ÚS LINGÜÍSTIC GENERAL (PERCENTATGE D’ÚS DEL CATALÀ) SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS.

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 105
Ús lingüístic interpersonal
Pel que fa a l’origen lingüístic, els usos familiars són majoritàriament en català en els grups catalanoparlant i
el diglòssic. El grup diglòssic és el que té l’origen lingüístic més catalanoparlant, però és en l’única esfera on
este grup està al capdavant en l’ús del català. Amb la parella i amb els fills l’ús del català és encapçalat, per
poc, pels catalanoparlants transitius. En els usos amb els veïns tots tres grups són força similars. I en el camp
laboral i educatiu no hi ha una tònica clara: els catalanoparlants transitius lideren l‘ús del català amb els
companys de faena, mentre que amb els companys d’estudi són els catalanoparlants habituals. I a partir d’estos
àmbits, l’ús del català dels habituals ja es manté en nivells superiors sempre. Amb els amics i en botigues
són els qui més parlen en català, però amb un important ús de tots tres grups. En l’esfera socioeconòmica més
general (bancs, grans establiments, metges i desconeguts) l’ús del català es desploma en tots tres grups,
però sobretot entre els parlants diglòssics. És en l’ús en les notes personals on es marca la gran diferència
entre els catalanoparlants habituals, que mantenen un important ús del català, i els catalanoparlants transitius
i els parlants diglòssics, entre els quals el català pràcticament desapareix.
GRÀFIC 11 – GRÀFIC RADIAL D’ D’ÚS DEL CATALÀ SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS. LA FRANJA, 2003.
0%
10%
20%
30%
40%
50%
60%
70%
80%
90%
100%
Inicial
Progenitors
Parella
Fills
Amics
Veïns
Faena
Estudi
Botigues
Bancs
G. Establiments
Desconegut
Metges
Notes personals
Catalanoparlants habituals Parlants diglòssics Catalanoparlants transitius
Castellanoparlants transitius Castellanoparlants monolingües
iii. Origen geogràfic
La major part de la població és nascuda als territoris de parla catalana. Més del 95% dels catalanoparlants
transitius i dels parlants diglòssics, i del 90% dels catalanoparlants habituals, són autòctons. No és així entre
els grups castellanoparlants: prop de la meitat dels castellanoparlants monolingües són nascuts fora dels
territoris de llengua catalana. Este percentatge es reduix a un 25,5% dels castellanoparlants transitius.19
19 Esta dada té algun problema de recollida a la Franja, donada la condició fronterera de tot el territori. La pregunta formulada
(Digui’m, si us plau, on va néixer vostè?) no incorpora cap instrucció que aclarisca un punt d’especial transcendència a la Franja:
interessa saber la població on residien els pares quan l’enquestat van nàixer, i no la localitat de l’hospital on ell va nàixer. Si bé
esta confusió no té cap transcendència arreu dels territoris de llengua catalana, la major part de la població nascuda a la Franja
(els seus pares vivien a la Franja), ho ha fet a un hospital en territori castellanoparlant, com Alcanyís, o una població catalana
administrativament, com Lleida. Este fet interferix a l’hora de tractar l’origen geogràfic dels enquestats.


Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 106
TAULA 4 – ORIGEN GEOGRÀFIC DELS ENQUESTATS SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS. LA FRANJA, 2003.
Catalanop.
habituals
Parlants
diglòssics
Catalanop.
transitius
Castellanop.
transitius
Castellanop.
monolingües TOTAL
Lloc
naix.
Territoris ll.
catalana 90,5% 95,5% 95,7% 74,5% 47,7% 87,9%
Resta del
món 9,5% 4,5% 4,3% 25,5% 52,3% 12,1%
Total 100,0% 100,0% 100,0% 100,0% 100,0% 100,0%
 iv. Comarques
A l’inici d’este punt sobre els grups sociolingüístics hem explicat la distribució per grups sociolingüístics a
la Franja: la meitat de la població de la Franja és parlant diglòssica, que juntament amb un altre quart que
és catalanoparlant transitiu, formen el nucli central sociolingüístic de la Franja. A banda, hi ha una cinquena
part de la població d’origen castellanoparlant, que en gran part (dos terços) viu instal·lada en una situació
de monolingüisme, juntament amb un altre terç que incorpora el català tímidament. A l’altra banda hi ha un
grup molt menut (4,8%) que tot i no fer un ús ple del català, sí que l’utilitza de manera força habitual en la
major part dels contextos.
Esta distribució no s’estén de forma similar al llarg de tota la Franja. El Matarranya, al sud, és la comarca
netament diglòssica: dues terceres parts dels seus adults són parlants diglòssics. Per contra, és el territori
que, amb diferència, té menys castellanoparlants: monolingües i transitius només sumen la meitat del que
és general a la Franja. No en va, juntament amb la Ribagorça, és l’àrea amb les poblacions més menudes.
El Baix Cinca és el territori on els castellanoparlants tenen un pes més important: entre monolingües i
transitius sumen un 28,7%. Contràriament, els diglòssics tenen un pes menor a l’habitual: 37,8%.
La Llitera i la Ribagorça, els més septentrionals de la Franja, no mantenen similituds. La Ribagorça podria
ser el territori amb una distribució per tipologies de parlant més similar a la que és habitual a la Franja.
Només podria haver-hi una excepció, que fa referència a la distribució dels castellanoparlants: els transitius
són el doble que els castellanoparlants monolingües. A la Llitera, per contra, tot i que compta amb una
proporció general de catalanoparlants i diglòssics que superen els tres quarts de la població, com arreu, estos
grups tenen una distribució diferent a l’habitual: els transitius són més, i són tants, com els diglòssics. I a
més, hi ha alguns catalanoparlants habituals més del que és general.
Així, els territoris més distants de la dinàmica general de la Franja són, d’una banda, el Matarranya, on la
diglòssia és la distribució més comuna i els grups castellanoparlants escassegen; i La Llitera, on la diglòssia
perd recorregut a favor d’un ús més generalitzat del català (catalanoparlants transitius), però també amb
alguns castellanoparlants monolingües més. Així, els grups que major distintiu comarcal tenen són els parlants
diglòssics, la meitat dels quals són del Matarranya, i els castellanoparlants (monolingües o transitius), la
meitat dels quals són del Baix Cinca.
TAULA 5 – COMARCA DE RESIDÈNCIA DELS ENQUESTATS SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS. LA FRANJA, 2003.
La
Ribagorça
La
Llitera
Baix
Cinca
Baix
Matarranya
Alt
Matarranya
La
Ribagorça
Catalanoparlants habituals 4,3% 7,8% 5,2% 2,0% 4,2% 4,8%
Parlants diglòssics 53,3% 32,0% 37,8% 71,7% 67,0% 51,3%
Catalanoparlants transitius 23,9% 35,2% 28,3% 19,2% 18,9% 25,0%
Castellanoparlants transitius 10,9% 7,0% 9,1% 1,0% 3,4% 6,3%
Castellanoparlants monolingües 7,6% 18,0% 19,6% 6,1% 6,4% 12,5%
Total 100,0% 100,0% 100,0% 100,0% 100,0% 100,0%

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 107
v. Nivell d’estudis
La població amb estudis primaris és la que ocupa major espai a la Franja: són més de la meitat de la
població (54,9%). I els qui tenen estudis secundaris completen este gruix central de la població: entre les
dues categories sumen el 84,3%. Només dos grupets, que no superen el 8% cadascuna, apareix a ambdós
costats: els qui tenen estudis universitaris i els qui no tenen estudis.
La presència de la població amb estudis primaris és (encara) més accentuada entre els parlants diglòssics:
fins un 63,3%. Per contra, els estudis secundaris tenen recorreguts majors entre els grups transitius, sobretot
els castellanoparlants. Finalment, els nivells d’estudi més alt, sobretot els universitaris (26,8%), són una part
essencial entre els catalanoparlants habituals. Però també entre els castellanoparlants monolingües (17,4%).
TAULA 6 – NIVELL D’ESTUDIS DELS ENQUESTATS SEGONS ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS. LA FRANJA, 2003.
Catalanop.
habituals
Parlants
diglòssics
Catalanop.
transitius
Castellanop.
transitius
Castellanop.
monolingües
TOTAL
Sense estudis 10,0 5,1 11,0 7,8
Estudis primaris 29,3 63,3 51,4 38,2 45,9 54,9
Estudis secundaris 43,9 22,1 38,3 49,1 25,7 29,4
Estudis universitaris 26,8 4,6 5,1 12,7 17,4 7,9
TOTAL 100 100 100 100 100 100
vi. Nivell socioeconòmic
Tot i que les qüestions sobre els ingressos econòmics familiars, com és habitual als estudis demoscòpics,
manté un alt grau de no resposta: el 38,7% dels enquestats no manifesta els ingressos nets de casa. Però la
no resposta es distribuix molt similarment en tots els grups: del mínim de 36,4% de no resposta entre els
castellanoparlants transitius al 40,5% dels catalanoparlants habituals.
Dels qui responen a esta pregunta se’n pot traure algunes informacions molt interessants. Els parlants
diglòssics i els catalanoparlants transitius són els dos grups que declaren un menor poder adquisitiu
familiar: aproximadament la meitat de la població se situa per sota del tram dels 1000€ d’ingrés familiar. Per
contra, els catalanoparlants habituals mantenen dos trams centrals: entre el tram menor de 1000€ i el tram
dels 1501 a 2000€ d’ingressos familiars. Ambdós grups castellanoparlants mantenen el seu cor en este tram,
d’entre els 1501 i els 2000€ d’ingressos familiars, amb una llarga cua en els ingressos menors, però també
amb una àmplia cua en els superiors.
vii. Edat
Els catalanoparlants són majoria aclaparadora entre les cohorts majors. En les cohorts dels nascuts en les
primeres dècades del segle XX, els castellanoparlants superen de poc el 10% de la població. Però cohort a
cohort, el castellà arrenca una escalada fins a ocupar una quarta part entre els grups més joves.
Els diglòssics, tal com sabem, és la tipologia majoritària a la Franja. I així ho es repartix en tots els grups
d’edat. Però, si bé als grups més grans supera les dues terceres parts del total, a les cohorts centrals són al
voltant de la meitat i entre els grups més joves només són una tercera part. En oposició a esta reducció de
parlants diglòssics, els catalanoparlants transitius i els catalanoparlants habituals creixen. Però creixen d’una
manera tan continguda que no arriba a compensar, ni de lluny, la reducció de parlants diglòssics.
En definitiva, els dos grups que més es diferencien per l’edat són els parlants diglòssics i els castellanoparlants
transitius. L’edat mitjana dels enquestats (són majors de 15 anys) és de 49 anys. Els diglòssics són els majors
de tots (53 anys), en oposició als castellanoparlants transitius (32 anys).

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 108
GRÀFIC 12 – DISTRIBUCIÓ ENTRE ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS SEGONS LES COHORTS D’EDAT DELS ENQUESTATS. LA FRANJA, 2003.
8,3 2,8 6,1 3,0
30,4
26,5 21,5 22,8
35,9 46,0 54,7 63,5
16,0 7,6 2,8
1,5
9,4 17,1 15,0 9,1
0,0
10,0
20,0
30,0
40,0
50,0
60,0
70,0
80,0
90,0
100,0
De 15 a 29 anys De 30 a 44 anys De 45 a 64 anys 65 i més anys
Catalanoparlants habituals Catalanoparlants transitius
Parlants diglòssics Castellanoparlants transitius
Castellanoparlants monolingües
viii. Natalitat
L’edat del grup està lligada amb la seua natalitat. Entre un 60 i 69% dels catalanoparlants (habituals
o transitius) i parlants diglòssics tenen fills, amb una mitjana d’entre 1,31 i 1,41 descendents. Les grans
diferències es troben entre els dos grups castellanoparlants: el 81,7% dels monolingües té fills, mentre que
només en té el 40% dels transitius. Així, la mitjana de fills dels monolingües és de 1,63 i la dels transitius,
de 0,78.
b) Anàlisi en profunditat dels grups sociolingüístics
En l’apartat present completarem la descripció dels grups amb una visió aprofundida dels coneixements, els
usos i les representacions sociolingüístics de cadascuna d’ells.
ix. Catalanoparlants habituals
És un grup molt reduït, que només representa el 4,8% de la població de la Franja. Tots ells són competents
en català oralment, i el coneixement escrit d’esta llengua és pràcticament universal. No tots són parlants
inicials de català, però si que adopten el català amb els fills. Fora de la llar és on incorporen el català d’una
manera més predominant que la resta de grups, de forma que en les esferes més formals superen en ús els
catalanoparlants transitius i els parlants diglòssics. Per això els denominem catalanoparlants habituals. No
podem arribar a dir que facen un ús ple o quasi ple del català, perquè l’ús d’esta llengua és força menor
que en el cas d’altres dels grups catalanoparlants de fora de la Franja. Però és convenient apuntar l’ús
més habitual del català en algunes esferes on la resta de catalanoparlants familiars parlen castellà. De fet,
declaren un ús general del català més baix que altres que l’utilitzen en esferes familiars i comunitàries.
Majoritàriament denominen català a la llengua i la consideren part del sistema lingüístic. El seu consum
mediàtic, sobretot la ràdio, és majoritàriament en català.
Els catalanoparlants habituals tenen un origen lingüístic familiar principalment catalanoparlant. Però no
en la mesura tan intensa com es veu amb els catalanoparlants transitius i, sobretot, amb els diglòssics. Si bé
quatre de cada cinc són de llengua inicial catalana (78,6%), un de cada cinc és de llengua inicial castellana.
Un percentatge similar manté el català amb la seua parella. Però una part important incorpora el català en
parlar amb els fills: ben bé tots parlen el català amb els seus fills (92,3%). Esta pujada es deu al fet que part
(24%) dels castellanoparlants familiars d’este grup transmet el català als seus fills. Amb tot, el grup se situa
entre el límit superior d’ús de català amb els fills, marcat pels catalanoparlants transitius (95,5%), i l’inferior,
dels diglòssics (87,1%).
En els usos lingüístics comunitaris fora de la llar, la presència del català és superior a la proporció de
Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 108
GRÀFIC 12 – DISTRIBUCIÓ ENTRE ELS GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS SEGONS LES COHORTS D’EDAT DELS ENQUESTATS. LA FRANJA, 2003.

viii. Natalitat
L’edat del grup està lligada amb la seua natalitat. Entre un 60 i 69% dels catalanoparlants (habituals
o transitius) i parlants diglòssics tenen fills, amb una mitjana d’entre 1,31 i 1,41 descendents. Les grans
diferències es troben entre els dos grups castellanoparlants: el 81,7% dels monolingües té fills, mentre que
només en té el 40% dels transitius. Així, la mitjana de fills dels monolingües és de 1,63 i la dels transitius,
de 0,78.
b) Anàlisi en profunditat dels grups sociolingüístics
En l’apartat present completarem la descripció dels grups amb una visió aprofundida dels coneixements, els
usos i les representacions sociolingüístics de cadascuna d’ells.
ix. Catalanoparlants habituals
És un grup molt reduït, que només representa el 4,8% de la població de la Franja. Tots ells són competents
en català oralment, i el coneixement escrit d’esta llengua és pràcticament universal. No tots són parlants
inicials de català, però si que adopten el català amb els fills. Fora de la llar és on incorporen el català d’una
manera més predominant que la resta de grups, de forma que en les esferes més formals superen en ús els
catalanoparlants transitius i els parlants diglòssics. Per això els denominem catalanoparlants habituals. No
podem arribar a dir que facen un ús ple o quasi ple del català, perquè l’ús d’esta llengua és força menor
que en el cas d’altres dels grups catalanoparlants de fora de la Franja. Però és convenient apuntar l’ús
més habitual del català en algunes esferes on la resta de catalanoparlants familiars parlen castellà. De fet,
declaren un ús general del català més baix que altres que l’utilitzen en esferes familiars i comunitàries.
Majoritàriament denominen català a la llengua i la consideren part del sistema lingüístic. El seu consum
mediàtic, sobretot la ràdio, és majoritàriament en català.
Els catalanoparlants habituals tenen un origen lingüístic familiar principalment catalanoparlant. Però no
en la mesura tan intensa com es veu amb els catalanoparlants transitius i, sobretot, amb els diglòssics. Si bé
quatre de cada cinc són de llengua inicial catalana (78,6%), un de cada cinc és de llengua inicial castellana.
Un percentatge similar manté el català amb la seua parella. Però una part important incorpora el català en
parlar amb els fills: ben bé tots parlen el català amb els seus fills (92,3%). Esta pujada es deu al fet que part
(24%) dels castellanoparlants familiars d’este grup transmet el català als seus fills. Amb tot, el grup se situa
entre el límit superior d’ús de català amb els fills, marcat pels catalanoparlants transitius (95,5%), i l’inferior,
dels diglòssics (87,1%).
En els usos lingüístics comunitaris fora de la llar, la presència del català és superior a la proporció de
parlants inicials del grup: un 90,5% el parla amb les amistats i un 87,5% el parla amb els veïns. Tot i que Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 109
la seua composició lingüística inicial no és plenament catalanoparlant, els castellanoparlants i bilingües
familiars usen només o sobretot el català, i és així com es converteixen en el grup amb major proporció d’ús
del català amb els amics.
Fora de la llar, és el grup que més català parla. L’únic àmbit on l’ús del català d’este primer grup és més
baix que el dels dos altres grups d’origen catalanoparlant és en el laboral (68,6%). On sobretot destaca l’ús del
català d’este grup és en les esferes socioeconòmiques i de serveis. Amb diferència, és el grup amb major ús:
a les botigues, 85,4%; als grans establiments comercials, 61%; als bancs, 61%; i amb els metges, 39%. Fins
i tot, amb la llengua que parla o que havia parlat amb els companys d’estudi el percentatge arriba al 85,7%.20
En el camp dels usos força influenciats per les actituds, també es mostren més propers al català. Tots ells
parlen català amb els amics considerats de llengua catalana, però fins el 28,6% parla català amb els amics de
llengua castellana. Tot i que este percentatge de manteniment lingüístic amb els amics de llengua castellana
no és molt alt, és el major de tots a la Franja, i cal recordar la limitada bilingüització dels castellanoparlants.
En l’ús lingüístic amb un desconegut, que s’aproxima molt més encara al camp ideològic21, fins a un 62,5%
parla català.
En el camp de les representacions, tres quartes parts tenen el català com a llengua d’identificació.22 Però en
el camp de les denominacions, és el grup que, com a opció principal, més utilitza la denominació de català
(58,3%), juntament amb altres denominacions localistes (30,6%). De fet, rarament utilitzen la denominació
pejorativa de xapurriau (11,1%). De la mateixa manera que en la resta de grups sociolingüístics, una majoria
social molt aclaparadora (95,2%) està d’acord que és una manera diferent de parlar la mateixa llengua de
les Illes Balears, Catalunya o el País Valencià.23 Pel que fa a la perspectiva dels usos lingüístics personals
que faran en un futur, la majoria creu que parlarà només (31,7%) o sobretot (26,8%) català. Amb tot, una
proporció més important del que és general, pensa que parlarà igual en català que en castellà. La posició
sobre l’ús del català en l’actualitat és força optimista, amb una majoria que opina que s’usa molt (39%) o
bastant (36,6%). Tot i que la major part pensa que en els darrers cinc anys l’ús no ha canviat (52,5%), les
perspectives sobre l’ús general que hi haurà en cinc anys són més diverses, dividides en tres terços similars,
entre els qui pensen que el català es parlarà menys, igual o més.
Les competències escrites dels catalanoparlants habituals és molt alta en comparació amb la mitjana de la
població de la Franja. El parlen i el llegeixen tots, i només l’11,9% declara que no el sap escriure. El nivell
de competència se situa en els 7,2 punts, en una escala de 0 a 10. No debades, gran part d’ells escriu les seues
notes personals només o sobretot en català (59,5%).
Una de les esferes on major diferenciació mantenen els catalanoparlants habituals amb els altres dos grups
d’arrel catalanòfona és en la llengua del consum mediàtic. De cada 10 hores que consumixen els mitjans
de comunicació són en català 5,4 hores en la premsa, 6,2 hores en la televisió i 7,4 hores en la ràdio. Un
consum notablement catalanoparlant, que arriba a superar en 5,5 hores el consum de ràdio en català del grup
diglòssic. Destaquen també pel consum general que fan dels mitjans: universalitzat pel que fa a la premsa
(90,5%) i major que els altres grups en ràdio (73,8%), en oposició al consum sensiblement menor de televisió
(90,5%) del que és habitual.
20 Tot i que no disposem de la informació, hi hi la possibilitat que una part d’ells hagen estudiat en el sistema educatiu català,
almenys en els nivells d’ensenyament universitari. Si més no, els universitaris hi tenen un pes important, i també les comarques
centrals de la Franja, que formen part de l’àmbit socioeconòmic lleidatà. Si esta hipòtesi es corroborés, també estaria relacionat amb
l’alta competència escrita que declaren en esta llengua.
21 Vila (2003:82).
22 Es considera llengua d’identificació la resposta a la qüestió «Pot indicar-me quina és la seva llengua?».
23 El parlar de les Illes Balears, el de Catalunya, el de la Comunitat Valenciana, el d’Andorra i el de les Comarques Orientals
d’Aragó són maneres diferents de parlar la mateixa llengua.
Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 110
x. Catalanoparlants transitius
Els catalanoparlants transitius són un grup de mida mitjana (25%). Tots saben parlar el català. La seua
llengua inicial és el català. Són els qui declaren major ús habitual d’esta llengua (94,5%). De fet, en un
80,2% de les ocasions declaren que utilitzen el català.
La major part són d’origen catalanoparlant, el transmeten als seus fills i pràcticament tots l’utilitzen per
a parlar amb amics, veïns, botigues o companys de faena. Però el castellà té una entrada significativa en
el camp socioeconòmic i de serveis, i sobretot en situacions en què l’interlocutor és un desconegut. Poc
menys de la meitat declara que no sap escriure el català, però la majoria l’utilitza per a escriure les seues
notes personals.
La meitat de la televisió i ràdio que consumixen és en català, però la premsa és molt majoritàriament en
castellà.
L’origen lingüístic familiar és catalanòfon: el 86,9% són catalanoparlants inicials. Només el 10,3% són
castellanoparlants inicials. La major part el continua parlant amb la seua parella (84,4%) i és el grup que més
ús del català fa en la transmissió als fills (95,5%).
En els usos lingüístics d’arrel més comunitària, els catalanoparlants transitius mantenen l’ús de la llengua
en la major part dels casos: la parlen amb els amics un 84,7% i amb els veïns un 88,8%.
En l’àmbit laboral i educatiu el català perd rellevància, encara que estes pèrdues són menors que en el cas
del grup diglòssic: a les botigues parla català el 80,5% dels transitius, amb els companys de faena el 77,9%
i amb els companys d’estudi el 75,2%. També en la resta dels camps socioeconòmic i de serveis l’ús del
català perd rellevància: en els bancs i els grans establiments comercials, aproximadament només la meitat
parla (només o sobretot) en català. Amb els metges, hi ha pràcticament tants catalanoparlants transitius que
parlen castellà (43,9%) com els que parlen català (39%). En el camp dels usos sociolingüístics fortament
influenciats per les actituds, tots parlen català amb els amics de llengua catalana (99,5%), però només una
minoria molt reduïda (15,5%) trenca la norma de convergència lingüística cap al castellà amb els amics
d’esta llengua. Davant situacions en què es desconeix la llengua de l’interlocutor, la major part d’ells tria el
castellà (52,6%). Els qui mantenen el català es redueixen al 33,5%.
En el camp de les representacions sociolingüístiques, és el grup amb major identificació amb la llengua
catalana (91,2%). La denominació que més comunament utilitzen divergix en tres grups similars: els qui la
denominen xapurriau (35,9%), els qui la denominen amb apel·latius locals (33%) i els qui utilitzen el terme
acadèmicament i legalment24 reconegut com català (31,1%). Com és habitual en tots els grups sociolingüístics
de la Franja, la consideració de l’arrel catalana de la llengua està universalitzat, amb el 90,8% d’ells que
considera que el parlar és una varietat de la llengua catalana. Respecte a les perspectives sobre la llengua que
parlaran a nivell personal en un futur, és el grup que declara unes majors perspectives d’ús del català, dels
tres grups d’arrel catalanòfona: el 31,1% diu que parlarà només català i un 45% que parlarà sobretot català.
L’apreciació que tenen sobre l’ús actual del català és que es parla bastant (39,9%) o molt (33,3%). Pensen
que en els darrers anys l’ús ha estat estancat en estes cotes altes, i que ho continuarà sent els propers.
Les competències escrites són força més baixes que les dels catalanoparlants habituals. Dos de cada cinc
declara que no sap escriure el català (41,9%), tot i que la puntuació mitjana (de 0 a 10) supera els 5 punts
(5,6). La competència es correspon amb l’ús de la llengua per a notes personals: el 59,5% utilitza el català
en les notes personals.
Els catalanoparlants transitius en el consum mediàtic en català se situen en posicions intermèdies si ens
centrem en el camp audiovisual. Entre el consum baix dels diglòssics i el consum mitjà alt dels catalanoparlants
habituals, se situen les 4,7 hores de televisió en català i les 4,6 hores de ràdio en català. Per contra, en la
premsa (en el qual han de fer ús de les competències passives de llengua escrita), se situen en el rang més
24 La revocació de la Llei de llengües de 2009 per la Llei de llengües de 2013 deixà la llengua sense denominació a Aragó, mitjançant
el circumloqui lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, conegut popularment com LAPAO. Amb
tot, l’article 4 de la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès (3/1999), encara vigent, és l’única llei que dóna nom a les dues llengües
minoritzades d’Aragó, i considera com a única denominació legal la de català: «El aragonés y el catalán, lenguas minoritarias
de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán
especialmente protegidas por la Administración».

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 111
baix, juntament amb el grup diglòssic: pràcticament no consumixen premsa en català (1,1 hores).
xi. Parlants diglòssics
Els parlants diglòssics és el grup més nombrós (51,3% de la població). Declaren que habitualment parlen
català (91%). Igual que els catalanoparlants transitius, declaren un ús general del català alt (percentatge
d’ús): 78,2%. El seu origen familiar és catalanoparlant i tots saben parlar el català, però pràcticament cap
declara que sàpiga escriure la llengua. De fet, tenen una competència escrita menor que els castellanoparlants
transitius. Transmeten el català als seus fills i sobretot el parlen en l’esfera privada. Però en les esferes
socioeconòmiques i de serveis (metges, bancs o grans establiments comercials) fan servir majoritàriament
el castellà. Tot i que una gran part utilitza com a denominació espontània principal la de xapurriau (o
denominacions localistes), estan d’acord amb la unitat de la llengua, com és comú a la resta de grups
sociolingüístics. El seu consum mediàtic en català és pràcticament tan pobre com el dels castellanoparlants
monolingües. Per esta distribució funcional tan clara dels usos lingüístics, entre el català i el castellà, els
denominem parlants diglòssics.
Els parlants diglòssics són d’origen familiar plenament catalanoparlant. És el grup amb més catalanoparlants
inicials (91,8%). La gran majoria, però no tots, el mantenen per a parlar-lo amb la seua parella (80,1%). I són
pocs els que el deixen de parlar amb els seus fills. El 87,1% parla català amb els fills i els que transmeten el
castellà (2,9%) o les dues llengües (4,6%) són pocs.
Tots saben parlar català (96,6%) i en l’escala de 0 a 10 obtenen una puntuació mitjana de 9,1 punts en
competència oral. Dades similars a les dels catalanoparlants transitius, i només sensiblement inferiors a
les dels catalanoparlants habituals, cosa que distingix entre els grups catalanoparlants en oposició al baix
coneixement oral de català dels castellanoparlants.
En les esferes comunitàries, fora de la llar, mantenen l’ús del català, però amb menor solidesa i atracció de la
que fan els catalanoparlants habituals. Amb els amics i els veïns parlen català (només o sobretot) el 84,3% i
el 90,5% dels enquestats, respectivament.
En l’àmbit socioeconòmic de proximitat (botigues) i amb els companys de faena i els companys d’estudi,
l’ús del català decreix, al 70,1%, el 74,2% i el 65,7% respectivament. Així, ja en les esferes més comunitàries,
es comença a albirar una sagnia en el manteniment de la llengua, que perd la universalitat que té com a
llengua familiar. En la resta d’usos de l’esfera socioeconòmica i de serveis, l’ús del català adopta nivells molt
reduïts. De fet, el castellà és la llengua majoritàriament utilitzada pels diglòssics: el 56,6% parla castellà en
els bancs, el 64,9% en els grans establiments comercials i el 89,4% amb els metges.25 En els usos lingüístics
fortament influenciats per les actituds, els diglòssics adopten el castellà per a la comunicació: tot i que parlen
català amb els amics de llengua catalana (98,6%), només un 10,6% manté la seua llengua per a parlar amb
els amics castellanoparlants. De fet, davant un interlocutor de qui es desconeix la llengua (llengua parlada
amb un desconegut) la gran majoria s’hi adreça en castellà: en un 79,5% dels casos.
En el camp de les representacions, la major part dels diglòssics és de llengua d’identificació catalana (81,2%),
però un gros important s’identifica amb el català i el castellà (16,4%). Pel que fa a les denominacions, només
el 7,6% utilitza català com a denominació principal espontània, essent majoritària la pejorativa de xapurriau
(62,1%). Amb tot, també els diglòssics comparteixen amb la resta de població de la Franja que és una manera
diferent de parlar català: el 88,8% hi està més aviat, o totalment, d’acord.
Les expectatives personals respecte la llengua que parlarà en el futur són més catalanoparlants que les dels
catalanoparlants habituals. La major part pensa que parlarà només (29,6%) o sobretot (37,5%) en català. Sens
dubte, este és el grup que manté major confiança en l’estabilitat del català a la Franja, perquè pensa que l’ús
de la llengua és el mateix que fa 5 anys (65,2%) i pensa que en els propers 5 anys s’utilitzarà igual (60,5%).
Els parlants diglòssics on mantenen importants diferències amb la resta de catalanoparlants, tant els habituals
com els transitius, és en la competència escrita. A diferència dels altres dos grups de catalanoparlants i
dels castellanoparlants transitius, els que declaren que saben escriure la llengua són casos aïllats. Només el
11,7% declara que sap escriure en la seua llengua, pocs més que entre els castellanoparlants monolingües. I
25 Tingueu en compte que part d’estos serveis es poden trobar fora dels límits de la Franja, ja siga a Catalunya o a poblacions
castellanoparlants, o que a pesar de produir-se al mateix territori, són serveis dispensats per personal monolingüe d’origen forà.

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 112
en l’escala de 0 a 10 la mitjana de puntuació és de 2 punts, més baixa que la dels castellanoparlants transitius.
En este context s’entén que només el 0,7% escriga les notes personals en català.
El consum mediàtic en català dels diglòssics és molt pobre, pràcticament tant com el dels monolingües
castellanoparlants. De fet, no només els catalanoparlants habituals i els catalanoparlants transitius consumixen
més mitjans en català, sinó que també els castellanoparlants transitius. El consum en català de televisió és
poc més important que el dels monolingües castellanoparlants (2,5 hores), i el de ràdio és tan reduït com el
d’aquells (1,9 hores). De premsa en català, igual que els castellanoparlants monolingües, no en consumixen
(0,1 hores). Pel que fa a la penetració general del mitjà, és el grup on la ràdio (55,4%) i la premsa (52,7%)
tenen menor presència.
xii. Castellanoparlants transitius
Els castellanoparlants transitius és un grup menut, que aplega el 6,3% de la mostra. Són castellanoparlants
inicials i se situen entre els castellanoparlants monolingües i els catalanoparlants. Ben bé tots saben parlar
en català, i prop de dues terceres parts el saben escriure. Amb tot, en algunes esferes utilitzen el català més
que els parlants diglòssics. És per això que s’aproximen més a la distribució funcional de les llengües que
fan els catalanoparlants habituals que no pas a la dels parlants diglòssics. El grup declara un ús general
majoritàriament castellà, però l’ús del català té una important presència: de mitjana, dues terceres parts del
temps parlen en castellà i un terç en català. Tot i que majoritàriament transmeten el castellà als seus fills,
en l’àmbit comunitari (amics, veïns o companys de faena i estudis) és on es concentra el seu ús del català.
És el grup que declara major combinació general d’una i altra llengua arreu.
El grup pràcticament es nodrix només de castellanoparlants inicials (87,3%).26 A pesar de la composició
inicial del grup, ben bé tots són competents en català: el saben parlar el 87,3%. Dues terceres parts parlen
castellà amb la seua parella i el 17,4% parla més en castellà que en català. Tot i esta presència important
del castellà en les relacions de parella, un terç declara que té una parella de llengua catalana. Ja hem vist
a l’apartat Edat que és un grup molt jove. És per això que és el grup amb menor natalitat: fins a un 60%
no té fills. Dels qui tenen fills, la major part els transmet el castellà (68,2%), però una cinquena part és
castellanoparlant i transmet les dues llengües (19%); i encara més, un de cada deu és castellanoparlant que
transmet només o sobretot el català (9,5%).
Tot i que la major part dels castellanoparlants transitius declaren el castellà com a llengua habitual (69,1%),
són el grup més divers en este aspecte, i tenen una part que parla les dues llengües (16,4%) o català (10,9%).
El seu ús del català és limitat, i concentrat sobretot en l’esfera comunitària: el 29% parla en català amb
els seus amics (el 52% els parla castellà) i el 32,7% parla en català amb els seus veïns (el 63,6% els parla
castellà). Fins i tot en el camp socioeconòmic de proximitat, el camp laboral i el d’estudis, el català té
una presència important en els castellanoparlants transitius: el 25% parla en català a la faena i el 35%
parla les dues llengües, mentre que amb els companys d’estudis l’ús del català és sensiblement menor, però
significatiu: 22,2% i 16,7%.
En les esferes socioeconòmiques més generals l’ús del català decreix, però sense importants diferències
respecte el baix ús de català que els diglòssics fan en esta esfera. El 74,1% parla en castellà als grans
establiments comercials, en els bancs és el 76%, i rarament parlen en català amb els metges: el 92,7% ho fa
en castellà. Amb els amics de llengua catalana, un 56,4% els parla en català i un 40%, en castellà. Amb els
amics de llengua castellana, parlen en castellà (94,5%). Amb un desconegut ben bé tots s’hi dirigeixen també
en castellà (83,6%).
En el camp de les representacions, el 87,3% té el castellà com a llengua d’identificació. És el grup que
menor afecció per la unitat de la llengua mostra, però, amb tot, un 87% està d’acord que la parla de la Franja
és una de les formes de parlar el català. Respecte a les perspectives personals sobre la llengua que parlarà en
el futur, tot i trobar-se força basculat cap al castellà, la major part pensa que incorporarà el català, però no de
manera predominant: ja siga igual català que castellà (43,4%) o més castellà que català (30,2%). El 42,6%
pensa que el català actualment s’usa bastant i el 27,8%, que s’usa normal. Els castellanoparlants transitius,
26 Contrasta que el 87,3% declara el castellà com a llengua inicial, i els que parlen castellà amb els dos progenitors són menys
(72,7%). El 18,2% parla ambdues llengües amb els seus pares.

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 113
així com els castellanoparlants monolingües, perceben menor ús actual del català que qualsevol dels tres
grups catalanoparlants. Amb tot, els transitius es troben més concentrats (en les categories de bastant i
normal) que els monolingües, on s’observa major dispersió. L’evolució sobre l’ús del català respecte als anys
anteriors és la més diversificada de tots els grups, amb un important pes proporcional dels qui pensen que
s’utilitza igual o menys, i respecte a l’evolució en el futur, també es troba diversificat.
Ben bé dues terceres parts dels catalanoparlants transitius declaren que saben escriure en català (61,8%), la
qual cosa el situa en una competència escrita similar a la dels catalanoparlants transitius, i molt superior a la
dels diglòssics. Amb tot, la puntuació mitjana en l’escriptura no supera els 5 punts de 10 (4,8 punts). De fet,
no utilitzen el català per a les notes personals (1,8%) i la major part utilitza el castellà de manera exclusiva
(85,5%).
Mediàticament, la penetració de ràdio i premsa entre els castellanoparlants transitius és major que la mitjana
de la població adulta. A més, el seu consum mediàtic està menys castellanitzat que el dels parlants diglòssics.
En la televisió consumixen en català 3,6 de cada 10 hores, en ràdio s’apropen al consum dels catalanoparlants
transitius (4,4 hores de cada 10) i en la premsa superen el consum d’estos catalanoparlants transitius (1,7
hores).
xiii. Castellanoparlants monolingües
Els castellanoparlants monolingües són un grup de dimensions reduïdes: representen el 12,5% del total
de població adulta de la Franja. Amb tot, representen dues terceres parts dels grups castellanoparlants. És
el grup que pivota més intensament sobre una única llengua, en este cas el castellà. Són d’origen lingüístic
familiar castellà, i apunten un ús lingüístic pràcticament monolingüe: de mitjana, declaren que usen el
castellà en el 94,8% de l’ús general, i el català en el 5%. De fet, és el grup amb menor competència oral en
català de tota la Franja.
És un grup conformat per castellanoparlants inicials (99,1%) que parla només castellà amb la seua parella
(88,3%), tot i que més d’una quarta part declaren que la seua parella és catalanoparlant habitual. És el grup
que en major proporció transmet el castellà als fills (94,3%). Són els qui tenen una major taxa de natalitat de
tota la Franja: 1,63 fills de mitjana. Només una cinquena part no té fills, quan la mitjana és un terç. Tot i que
el 38,5% declara que sap parlar en català, dues terceres parts declaren tenir-ne competències inferiors als
5 punts en una escala de 0 a 10.
En tots els usos lingüístics empren el castellà de manera exclusiva: amb els amics (97,2%) i amb els veïns
(99,1%). En el camp laboral, el català té certa penetració d’ús, però reduïda i conjunta amb el castellà (11,8%).
Amb els companys d’estudi parla o parlava en castellà un 95,4%. En tots els usos socioeconòmics, siga
quina siga la seua proximitat, el castellà és l’única utilitzada: a les botigues (96,3%), a les grans superfícies
(97,2%), als bancs (98,1%) o amb els metges (98,1%). Parlen en castellà tant amb els amics de llengua
castellana (100%) com amb els amics de llengua catalana (93,2%). De fet, es dirigeixen en castellà a un
desconegut (99,1%).
Pel que fa a les representacions, són similars a les competències i usos. La seua llengua d’identificació és
la castellana (97,2%). Però d’igual manera que en la resta de grups sociolingüístics de la Franja, una gran
majoria dels castellanoparlants monolingües està d’acord en la unitat de la llengua (87,4%). Tots declaren que
la seua llengua habitual és el castellà (97%) i les seues expectatives personals sobre la llengua que utilitzaran
en el futur són clarament castellanoparlants, ja siga que només parlaran en castellà (66,7%) o sobretot en
castellà (21,6%). Amb tot, la percepció sobre l’ús general de la llengua en l’actualitat és més castellanitzada
que la que tenen els grups catalanoparlants. Tot i que la major part dels monolingües opina que el català es
parla molt, bastant o normal, la proporció dels qui declaren que el català es parla molt representa la meitat
(19%) del que és general a la Franja. Com és general a la Franja, consideren que l’ús actual partix d’un
estancament respecte els darrers anys, i pensen que continuarà sent així, tot i que amb algunes notes més
optimistes que els altres grups sociolingüístics.
En les competències escrites, el català ocupa una posició exòtica: només el 7,3% declara que el sap escriure,
i la puntuació mitjana és de 0,9 punts d’una escala de 10.
Destaquen en el consum mediàtic perquè tots miren la televisió (97,2%), i a la vegada, són el grup que menor
consum fa en català: de cada 10 hores, són en català 1,9 de la televisió i de la ràdio. El consum de premsa Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 114
escrita és inexistent: 0,2 hores de cada 10. De fet, en el camp mediàtic els castellanoparlants monolingües són
pareguts al parlants diglòssics: els dos consumixen tan (poca) ràdio i premsa en català, i només en el consum
televisiu en els diglòssics consumixen una mica més en català (2,5 hores).
c) Vertebració dels grups sociolingüístics
Hem vist en l’apartat anterior que a la Franja es poden diferenciar fins a cinc grups sociolingüístics: els
catalanoparlants habituals, els catalanoparlants de transició, els parlants diglòssics, els castellanoparlants
de transició i els castellanoparlants monolingües. Però en la subdivisió per conglomerats la distància
entre uns i altres no és l’equivalent. Alguns grups tenen unes diferències ben reduïdes amb altres grups,
mentre que altres es mostren distants del gros de la població. Si seguim la subdivisió consecutiva en grups
sociolingüístics podem observar esta proximitat i distància entre grups. En el gràfic 13 (i subsegüents) es
posicionen els cinc grups sociolingüístics formant un núvol de punts, entre els eixos del primer i el segon
component.
Com és previsible, els catalanoparlants habituals se situen en el quadrant inferior esquerre (representats amb
un estel de vuit puntes): utilitzen el català tant en les esferes familiars i d’amistats com en l’escriptura i el
consum mediàtic. Al quadrant superior esquerre se situen els parlants diglòssics (representats amb una aspa),
que tenen el català com a llengua familiar i en l’esfera més comunitària, però no saben escriure’l ni és la seua
llengua del consum mediàtic. Entre estos dos grups, formant un contínuum, se situen els catalanoparlants
transitius (representats amb estels de 5 puntes). Al quadrant superior dret se situen els castellanoparlants
monolingües (representats amb quadrats), que es defineixen per l’ús monolític del castellà, en totes les
esferes i àrees, i pel seu desconeixement del català. Finalment, formant un contínuum que tendix cap a la
incorporació del català en esferes no sempre comunitàries, hi ha els castellanoparlants transitius (representats
amb rombes).
GRÀFIC 13 – GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS (SUBDIVISIÓ EN CINC) REPRESENTATS EN EL NÚVOL DE PUNTS FORMAT PELS DOS PRIMERS
COMPONENTS. LA FRANJA, 2003.

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 115
xiv. Quatre grups
Si cerquem la subdivisió en quatre grups sociolingüístics, veurem que tots els grups es mantenen com en
l’anterior subdivisió, excepte els parlants diglòssics i els catalanoparlants de transició. Estos dos grups es
fonen en un grup, que es forma per catalanoparlants familiars, ben diferenciats dels catalanoparlants habituals
GRÀFIC 14 – GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS (SUBDIVISIÓ EN QUATRE GRUPS) REPRESENTATS EN EL NÚVOL DE PUNTS FORMAT PELS DOS
PRIMERS COMPONENTS. LA FRANJA, 2003.
xv. Tres grups
En subdividir la població en tres grups sociolingüístics, els castellanoparlants monolingües i els
castellanoparlants transitius es fonen en un sol grup. Amb esta configuració s’arriba a una de les subdivisions
que es mostra més clara en tipologies: d’una banda, hi ha la població que pivota al voltant del castellà;
de l’altra, la població que pivota al voltant del català com a llengua familiar i comunitària amb clars trets
diglòssics. Arrodonix la figura la població catalanoparlant, que manté en part la llengua en esferes on els
catalanoparlants familiars utilitzen el castellà.

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 116
GRÀFIC 15 – GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS (SUBDIVISIÓ EN TRES GRUPS) REPRESENTATS EN EL NÚVOL DE PUNTS FORMAT PELS DOS
PRIMERS COMPONENTS. LA FRANJA, 2003.
xvi. Dos grups
Finalment, la subdivisió en dos grups sociolingüístics diferencia entre els catalanoparlants habituals i la resta
de població. Esta subdivisió, tot i que estadísticament és rellevant, no ho és tant sociolingüísticament.
GRÀFIC 16 – GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS (SUBDIVISIÓ EN DOS GRUPS) REPRESENTATS EN EL NÚVOL DE PUNTS FORMAT PELS DOS
PRIMERS COMPONENTS. LA FRANJA, 2003.

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 117
A la taula 7 podeu resseguir la subdivisió dels grups sociolingüístics: de la primera divisió que diferencia els
catalanoparlants habituals i la resta de població, en continua una altra que distingix entre els catalanoparlants
habituals, els catalanoparlants familiars i els castellanoparlants familiars. Seguidament els castellanoparlants
es diferencien entre els qui desenvolupen usos monolingües i els qui adopten el català en algunes esferes.
I finalment, en la subdivisió en cinc grups apareix la distinció entre els catalanoparlants de transició i els
parlants diglòssics, que tenen el català com a llengua familiar i de comunitat, però en prescindeixen en gran
part de les esferes no comunitàries.
TAULA 7 – DIVISIÓ EN GRUPS SOCIOLINGÜÍSTICS DE LA FRANJA . DIVISIÓ EN CINC, QUATRE, TRES I DOS CONGLOMERATS.
N. de
congl. Conglomerats
5 Catalanop.
habituals
Catalanop. de
transició
Parlants
diglòssics
Castellanop. de
transició
Castellanop.
monolingües
% 4,8% 25,0% 51,3% 6,3% 12,5%
n = 42 217 446 55 109
4 Catalanoparlants
habituals Catalanoparlants familiars Castellanoparlants
de transició
Castellanoparlants
monolingües
3 Catalanoparlants
habituals Catalanoparlants familiars Castellanoparlants
2 Catalanoparlants
habituals Resta de població
6 Conclusions
A partir dels resultats d’este estudi, comprovem que resulta difícil considerar la Franja en conjunt com una
societat diglòssica. És cert que el gruix principal i central de la població de la Franja manté comportaments
diglòssics. Este grup majoritari de la Franja està format per catalanoparlants inicials que en l’ús informal
més comunitari (família, amics, veïns…) utilitzen el català, però utilitzen el castellà en els usos escrits, en el
consum mediàtic i en altres usos formals.
Però a part d’este grup d’arrel diglòssica, a la Franja hi ha dues tipologies de grups sociolingüístics
que s’allunyen de la distribució funcional de les llengües. D’una banda, part de la població, no sempre
catalanoparlant inicial, fa ús escrit del català de manera gens testimonial, o consumixen bona part dels
mitjans de comunicació en català. Tot i que este grup catalanoparlant està format per població bilingüe que
coneix el català i el castellà, i que utilitza el català com a llengua B (com els diglòssics), també utilitzen el
català en major o menor mesura com a llengua A. És un grup que es veu afavorit per les tímides iniciatives
d’alfabetitzacions en català a Aragó, per les polítiques de normalització lingüística a Catalunya que travessen
la frontera autonòmica, com la catalanització de part dels mitjans de comunicació, o per aquelles de les que
es poden fer servir travessant la frontera ells mateixos, com anar als metges o a grans superfícies comercials
a Lleida.
De l’altra banda, hi ha grups sociolingüístics monolingües (més o menys autoctonitzats) que només utilitzen
el castellà, també com a llengua B(aixa). Les visions consensualistes de la diglòssia amb bilingüisme, com
és el cas de Fishman (1972) i Martín (1995), integren a estos grups monolingües en el marc de la diglòssia, a
pesar de ser totalment disruptius amb la norma diglòssica (català com a llengua B i castellà com a llengua A).
Considerem que quan estos grups autòctons monolingües de la varietat alta són significatius numèricament i
socialment, trenquen amb el model holístic de diglòssia, i no podem parlar de societats diglòssiques. És per
això que considerem que la definició segmentada dels grups sociolingüístics, atribuint l’adjectiu de diglòssic
només a aquells grups que realment mantenen este tipus d’ús distribuït entre català i castellà, facilita la
interpretació de la realitat social.
De fet, les interpretacions consensualistes de la diglòssia no tenen en compte la relació entre llengües i
la jerarquització social, i obvien la superposició lingüística que propicia el poder per sobre d’una llengua Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 118
històrica. Però a més, tal com va distingir la sociolingüística catalana en l’adaptació de la diglòssia en el
marc social i històric, no es tracta d’un procés estàtic. Arrenca al segle XVII, quan la documentació local
deixa de ser en català pel procés de castellanització de les elits, i algunes anàlisis primerenques dels jóvens
nascuts a finals del segle XX apunten que es troba en una fase d’alta inestabilitat, amb l’increment de
castellanoparlants autòctons i un procés favorable al trencament de les normes d’ús del català en relacions
endogrupals (Sorolla Vidal, en premsa, 2012a, 2012b, 2012c, 2013a, 2013b, 2014).
A grans trets, la Franja, com la resta de territoris de llengua catalana, ha observat una situació de diglòssia sense
bilingüisme (Fishman, 1967) al llarg dels segles XVII a XIX, amb una població autòctona catalanoparlant
bàsicament monolingüe, i un ús institucional i formal reservat al castellà. Amb el procés de modernització
i l’ampliació de l’impacte que té l’Estat Nació sobre la vida quotidiana, s’amplia també el coneixement del
castellà, i s’arriba a bilingüitzar tota la població mitjançant el sistema educatiu i es generalitza la diglòssia
amb bilingüisme. En gran part dels territoris perifèrics de llengua catalana esta etapa ha sigut altament
inestable, i s’ha seguit molt ràpidament del procés de substitució lingüística (a la Catalunya del Nord,
a l’Alguer, o a Alacant). A la Franja, esta etapa possiblement s’ha mantingut estable al llarg del segle
XX per la inexistència dels dos factors que es presenten com a principals desencadenants de la substitució
lingüística: les classes altes i la urbanització. Les elits agrícoles locals de la Franja, que en alguns casos
van iniciar la castellanització a principis del segle XX, van emigrar als centres urbans quan es va iniciar el
procés d’industrialització i urbanització, per la qual cosa el procés de castellanització va quedar estroncat (a
diferència del cas valencià, per exemple). I la major part del territori ha vist les seues relacions comercials
i socials abocades a les ciutats de Catalunya (Lleida, Tortosa,…), almenys durant bona part del segle XX,
pel fet que la Franja no s’ha desvinculat de la sort que ha corregut la resta de territori rural català vinculat a
estes ciutats catalanes, amb el procés de normalització lingüística de Catalunya.
Amb tot, el segle XXI es presenta amb una realitat completament diferent. D’una banda, hi ha grups
castellanoparlants autoctonitzats que han incrementat en volum, a més dels importantíssims fluxos migratoris
de població estrangera en la primera dècada del s. XXI. Fraga, la principal població, també ha sofert un
procés d’increment poblacional molt important. A més, la frontera autonòmica ha consolidat la tensió de
les interaccions interautonòmiques, especialment en infraestructures, sanitat o en l’àmbit comercial de les
àrees més meridionals i septentrionals de la Franja, com és el cas del Matarranya, amb el gir de les relacions
comercials de Tortosa cap a Alcanyís. Tots estos factors en conjunt apunten que l’etapa de diglòssia amb
bilingüisme s’ha trencat, i es conserva només en un grup (encara majoritari) de la població adulta. Cal estar
atents a l’evolució d’este context sociolingüístic per comprovar el manteniment del català en les relacions
endogrupals, i en definitiva, en el seu ús col·loquial i familiar.
7 Agraïments
Agraisco a F. Xavier Vila i Moreno el suport que m’ha brindat constantment. El seu acompanyament no
només ha estat intel·lectual, ni es limita als comentaris en l’elaboració d’este article, sinó que ha estat cabdal
en la meua formació en la sociologia de les llengües. Amb tot, i especialment en este text, les decisions
han estat obra meua, així com els errors que se’n poden derivar. També aprofito este espai per a agrair els
comentaris rebuts en la revisió (amb doble cec) que m’ha brindat la Revista de Llengua i Dret.
Les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics a la Franja d’Aragó van ser cedides per l’Institut Aragonès
d’Estadística, del Govern d’Aragó. El treball ha comptat amb el suport del projecte Plurilingüismo social y
educación secundaria (no obligatoria) (FFI2012-39285-C02-01) del Ministeri d’Economia i Competitivitat
del Govern d’Espanya.

Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 119
8 Bibliografia
Boix-Fuster, E.; Vila i Moreno, F. X. (1998). Sociolingüística de la llengua catalana. Barcelona: Ariel.
Escribano, D. (2014, abril 22). Els orígens dels conflictes lingüístics al Regne d’Espanya. EspaiFàbrica.
Recuperat de http://espaifabrica.cat/index.php/cultura-i-llengua/item/773-els-or%C3%ADgens-dels-
conflictes-ling%C3%BC%C3%ADstics-al-regne-despanya
Ferguson, C. A. (1959). Diglossia. WORD-JOURNAL OF THE INTERNATIONAL LINGUISTIC
ASSOCIATION, 15(2), 325–340.
Fishman, J. A. (1967). Bilingualism With and Without Diglossia; Diglossia With and Without Bilingualism.
Journal of Social Issues, 23(2), 29-38. doi:10.1111/j.1540-4560.1967.tb00573.x
Fishman, J. A. (1972). The Sociology of Language. An Interdisciplinary Social Science Approach to Language
in Society. Rowley, Massachusetts: Newbury House Publishers.
Lafont, R. (1979). La diglossie en pays occitan, ou le réel occulté. En Bildung und Ausbildung in der
Romania (Vol. 2, p. 504-512).
Martín Zorraquino, M. A., Fort Cañellas, M. . R., Arnal Purroy, M. . L., & Giralt Latorre, J. (1995). Estudio
sociolingüístico de la Franja Oriental de Aragón. Universidad de Zaragoza.
Ninyoles, R. L. (1969). Conflicte lingüístic valencià. València: Edicions 3 i 4.
Ninyoles, R. L. (1975). Idioma i prejudici. València: Edicions 3 i 4.
Ninyoles, R. L. (1989). Estructura social i política lingüística. Edicions Bromera.
Puig i Moreno, G. (2011). Homenatge al nostremestre Robert Lafont. La seva contribució a la sociolingüística.
Treballs de Sociolingüística Catalana, (21 (La sociolingüística catalana, balanç i reptes de futur)). Recuperat
de http://revistes.iec.cat/revistes224/index.php/TSC/article/view/53863
Pujolar Cos, J. (2012). La sociolingüística crítica. En M. Puigdevall, R. Casesnoves, J. Conill, E. Codó, &
J. Pujolar Cos, Sociolingüística. Barcelona: Editorial UOC.
Querol, E.; Chessa, E.; Sorolla, N.; Torres, J.; Villaverde, J. A. (2007). Llengua i societat als territoris
de parla catalana a l’inici del segle XXI. L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes
Balears i Comunitat Valenciana. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Sorolla Vidal, N. (en premsa). Franja 2014: de la diglosia en las encuestas a la sustitución lingüística en
las redes.
Sorolla Vidal, N. (2005). El català a la Franja. Any 2003. Ripacurtia. Benavarri: Centre d’Estudis
Ribagorçans (CERIb), (3), 239-253.
Sorolla Vidal, N. (2012a, abril 18). Lengua familiar, convergencia y divergencia lingüística. Análisis de
redes sociales en la Franja. Presentat a X Congreso Internacional de Lingüística, Universidad de Zaragoza.
Recuperat de http://www.unizar.es/linguisticageneral/clg10-2012/
Sorolla Vidal, N. (2012b, novembre 15). Catalanoparlants hispanoaragonesos que parlen castellà.
Identitats i usos lingüístics a la Franja. Invitació presentat a Congrés Internacional «Identitats Perverses,
identitats en conflicte», Universitat de Lleida (Institut de Recerca en Identitats i Societat). Recuperat de
http://www.iris.udl.cat/ca/node/118
Sorolla Vidal, N. (2012c, novembre 30). L’anàlisi de xarxes socials en recerca sociolingüística: problemàtica
d’anàlisi amb relacions valorades. Presentat a II Jornades de Recerca en Sociologia de la Universitat de
Barcelona, Barcelona. Recuperat de https://sites.google.com/site/ijornadesderecercaensociologia/
Sorolla Vidal, N. (2013a, 27/4). Entendre les substitucions lingüístiques mitjançant l’anàlisi de xarxes
socials. El cas de la Franja. Presentat a VI Congrés Català / Internacional de Sociologia «Societats i Cultures,
més enllà de les fronteres», Universitat de Perpinyà Via Domícia. Recuperat de http://acs.iec.cat/
Sorolla Vidal, N. (2013b, 26/5). Social networks analysis in sociolinguistic research. The attribute
Natxo Sorolla
Els catalanoparlants, els diglòssics i els monolingües. Grups sociolingüístics a la Franja
Revista de Llengua i Dret, núm. 61, 2014 120
relations problem. Presentat a Sunbelt XXXIII. International network for social network analysis., Hamburg.
Recuperat de http://hamburg-sunbelt2013.org/
Sorolla Vidal, N. (2014, maig 16). Franja 2014: de la diglosia en las encuestas a la sustitución lingüística
en las redes. Presentat a II Jornadas Aragonesas de Sociología, Zaragoza. Recuperat de http://www.
aragonsociologia.org/8.html
Vallverdú, F. (1982). Hi ha o no hi ha diglòssia a Catalunya? Anàlisi d’un problema conceptual. Treballs de
Sociolingüística Catalana, (5). Recuperat de http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/article/view/5818/10916
Vallverdú, F. (2013). Apunts i contrapunts sociolingüístics: en el centenari de les Normes ortogràfiques.
Institut d’Estudis Catalans. Recuperat de http://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=cataleg&
subModuleName=&idCatalogacio=18608
Vila i Moreno, F. X. (2004). Entre ponts i fractures. Apunts sobre les aportacions de les ciències socials a
la sociolingüística catalana. Revista Caplletra, (37). Recuperat de http://www.pamsa.cat/pamsa/revista/c/37.html
Weber, M. (1922). Economía y sociedad. Esbozo de sociología comprensiva. Madrid: Fondo de Cultura
Económica.
9 Annexos

Conglomerats (5)
Catalanop.
Habituals
Parlants
diglòssics
Catalanop.
transitius
Castellanop.
transitius
Castellano
p.
monolingü
es Total
Comarca (3) Ribagorça i Llitera 33,3% 20,2% 30,9% 34,5% 27,5% 25,3%
Baix Cinca 35,7% 24,2% 37,3% 47,3% 51,4% 32,9%
Matarranya 31,0% 55,6% 31,8% 18,2% 21,1% 41,8%
Comarca
-
Estrat de
mostreig
La Ribagorça 9,5% 11,0% 10,1% 18,2% 6,4% 10,6%
La Llitera 23,8% 9,2% 20,7% 16,4% 21,1% 14,7%
Baix Cinca 35,7% 24,2% 37,3% 47,3% 51,4% 32,9%
Baix Aragó
-Casp 4,8% 15,9% 8,8% 1,8% 5,5% 11,4%
Matarranya 26,2% 39,7% 23,0% 16,4% 15,6% 30,4%
Sexe de la
persona
entrevistada
Hom
e 61,9% 52,0% 51,2% 50,9% 43,1% 51,1%
Dona 38,1% 48,0% 48,8% 49,1% 56,9% 48,9%
Edat agrupada
de la persona
entrevistada
De 15 a 29 anys 35,7% 14,6% 25,3% 52,7% 15,6% 20,8%
De 30 a 44 anys 14,3% 21,7% 25,8% 29,1% 33,0% 24,3%
De 45 a 64 anys 31,0% 26,2% 21,2% 10,9% 29,4% 24,6%
65 i més anys 19,0% 37,4% 27,6% 7,3% 22,0% 30,3%
P1 Llengua de
la persona
entrevistada
Català
(Valencià/Mallorquí )
73,8% 81,2% 91,2% 7,3% 0,9% 68,6%
Castellà 14,3% 16,4% 4,6% 87,3% 97,2% 28,0%
Català i Castellà 11,9% 2,2% 4,1% 3,6% 0,9% 3,1%
Basc 0,9% 0,1%
Francès 0,2% 0,1%
Alemany 1,8% 0,1%
P1A corregida
Denominació
Xapurriau 11,1% 62,1% 35,9% 16,7% 66,7% 50,0%
Fragatí 13,9% 12,2% 13,1% 33,3% 12,7%
Tamarità 1,4% 1,5% 1,3%
Benavarrès 1,1% 0,5% 0,8%
Ribagorçà 8,3% 1,9% 2,4% 2,4%
Lliterà 2,8% 2,4% 4,4% 3,1%
Català d'Aragó 1,6% 1,0% 1,3%
Català 58,3% 7,6% 29,1% 50,0% 33,3% 18,2%
Valencià 2,8% 1,1% 0,8%
Patuès 0,5% 0,3%
Favarol 1,9% 1,5% 1,6%
Maellà 3,3% 1,9% 2,6%
Mequinensà 1,1% 5,3% 2,4%
Alvendense 0,3% 0,2%
Torrentí 0,3% 1,0% 0,5%
Nonaspí 0,5% 0,2%
Villellà 0,3% 0,2%
Saidinenc 0,3% 1,0% 0,5%
Català derivació 0,5% 0,2%
Faelonera 0,3% 0,2%
Calaceità 0,3% 0,2%
Alveldà 0,3% 0,2%
Torricon 2,8% 0,2%
Altres 0,5% 0,2%
P1A
Denominació
dicotòmica
0 38,9% 89,7% 69,4% 50,0% 66,7% 79,5%
Català 61,1% 10,3% 30,6% 50,0% 33,3% 20,5%
P1A
Denominació
tricotòmica
Català 50,0% 8,3% 29,6% 5,6% 0,9% 14,6%
Localisme 26,2% 23,4% 31,5% 3,7% 21,4%
Pejoratiu 9,5% 51,9% 34,3% 1,9% 1,9% 36,1%
Castellà 14,3% 16,4% 4,6% 88,9% 97,2% 28,0%
P2ar
Comprensió
del català de
la persona
entrevistada
SÍ 100,0% 99,3% 100,0% 98,2% 91,7% 98,5%
NO
0,7% 1,8% 8,3% 1,5%
P2br Parla o
no el català la
persona
entrevistada
SÍ 97,6% 96,6% 99,5% 87,3% 38,5% 89,5%
NO
2,4% 3,4% 0,5% 12,7% 61,5% 10,5%
P2cr Llegeix el
català o no la
persona
entrevistada
SÍ 100,0% 57,4% 94,9% 98,2% 58,7% 71,6%
NO
42,6% 5,1% 1,8% 41,3% 28,4%
P2dr Sap
escriure el
català la
persona
entrevistada
SÍ 88,1% 11,7% 58,1% 61,8% 7,3% 29,6%
NO
11,9% 88,3% 41,9% 38,2% 92,7% 70,4%
Coneixement
del català:
entendre'l.
Escala
.
0 6,4% 0,8% 1 1,8% 0,2% 2 1,8% 0,2% 3 4,6% 0,6% 4 0,9% 1,8% 3,7% 0,8% 5 1,6% 0,5% 3,6% 10,1% 2,4% 6 1,1% 1,8% 5,5% 8,3% 2,4% 7 4,8% 4,5% 4,6% 10,9% 11,0% 5,8% 8 4,8% 13,3% 10,1% 20,0% 19,3% 13,2% 9 11,9% 10,3% 10,6% 18,2% 11,9% 11,2%
10 78,6% 69,2% 71,4% 40,0% 21,1% 62,3%
Coneixement
del català:
parlar
-lo.
Escala.
0 0,5% 0,5% 5,5% 30,3% 4,5% 1 0,2% 4,6% 0,7% 2 1,8% 9,2% 1,3% 3 1,8% 9,2% 1,3% 4 0,2% 0,5% 1,8% 12,8% 2,0% 5 3,4% 1,4% 10,9% 14,7% 4,6% 6 2,4% 2,7% 3,2% 20,0% 7,3% 4,5% 7 2,4% 5,0% 5,1% 16,4% 7,3% 5,9% 8 7,1% 14,6% 15,7% 23,6% 1,8% 13,5% 9 19,0% 10,6% 12,0% 7,3% 9,8%
10 69,0% 62,8% 61,8% 10,9% 2,8% 52,0%
Coneixement
del català:
llegir
-lo.
Escala.
0 21,8% 1,4% 32,1% 15,6% 1 0,4% 0,9% 0,3% 2 3,4% 1,4% 5,5% 2,8% 3 2,7% 0,9% 1,8% 6,4% 2,5% 4 7,4% 2,8% 3,6% 5,5% 5,4%
5 4,8% 16,9% 8,3% 12,7% 17,4% 13,9% 6 4,8% 9,0% 6,5% 21,8% 11,0% 9,2% 7 11,9% 11,0% 13,4% 9,1% 7,3% 11,1% 8 14,3% 12,8% 15,7% 21,8% 3,7% 13,0% 9 4,8% 3,6% 12,0% 7,3% 0,9% 5,6%
10 59,5% 11,0% 37,8% 21,8% 9,2% 20,5%
Coneixement
del català:
escriure'l.
Escala.
0 9,5% 54,4% 18,4% 23,6% 75,2% 43,9% 1 1,8% 0,9% 2,8% 1,5% 2 7,0% 0,5% 3,6% 2,8% 4,3% 3 6,3% 4,6% 1,8% 7,3% 5,4% 4 4,8% 7,9% 7,8% 5,5% 2,8% 6,9% 5 11,9% 11,6% 12,4% 16,4% 5,5% 11,3% 6 4,8% 4,5% 11,5% 16,4% 0,9% 6,6% 7 14,3% 2,5% 9,2% 16,4% 1,8% 5,6% 8 11,9% 2,5% 9,7% 5,5% 0,9% 4,7% 9 11,9% 0,7% 6,0% 5,5% 2,8%
10 31,0% 0,7% 18,9% 5,5% 6,9%
PC 3 L1 Català 78,6% 91,8% 86,9% 3,6% 72,7%
Català i Castellà 2,4% 2,0% 2,8% 5,5% 2,2%
Castellà 19,0% 5,9% 10,3% 87,3% 99,1% 24,6%
Altres situacions 0,2% 3,6% 0,9% 0,5%
P15+25r
Llengua amb
el conjunt dels
progenitors
Català només o
sobretot 81,0% 90,8% 83,4% 3,6% 71,6%
Les dues 4,8% 6,5% 13,4% 18,2% 8,1%
Castellà només o
sobretot 14,3% 2,5% 3,2% 72,7% 97,2% 19,6%
Altres/Combinacion
s amb altres 0,2% 5,5% 2,8% 0,8%
Llengua que
parla amb la
seva parella
Només en català 78,9% 80,1% 84,4% 4,3% 65,5%
Més en català que
en castellà 2,6% 2,2% 4,3% 2,1%
Per igual en català i
en castellà 2,6% 2,8% 3,3% 8,7% 2,9% 3,3%
Més en castellà que
en català 5,3% 3,9% 3,3% 17,4% 7,8% 5,2%
Només en castellà 13,2% 10,6% 6,7% 65,2% 88,3% 23,8%
Només en una altra
llengua 1,0% 0,1%
PC 64agr
Llengua
habitual de la
seva parella
Català 67,6% 82,5% 85,9% 33,3% 28,7% 72,3%
Català i Castellà 8,1% 2,1% 1,1% 15,6% 9,9% 4,0%
Castellà 24,3% 15,4% 13,0% 51,1% 61,4% 23,7%
P71 Nombre
de fills de la
persona
entrevistada
0 38,1% 30,5% 39,2% 60,0% 18,3% 33,4% 1 16,7% 19,1% 16,1% 7,3% 23,9% 18,1% 2 28,6% 37,4% 30,4% 27,3% 40,4% 35,0% 3 9,5% 8,5% 8,3% 5,5% 13,8% 9,0% 4 4,8% 2,7% 3,7% 1,8% 2,8% 5 2,4% 1,1% 0,5% 0,9% 0,9% 6 0,9% 0,9% 0,3% 7 0,4% 0,5% 0,3% 8 0,2% 0,5% 0,2%
P71agr Té
fills?
No 38,1% 30,5% 39,2% 60,0% 18,3% 33,4%
Sí 61,9% 69,5% 60,8% 40,0% 81,7% 66,6%
P72agr Ll amb
el conjunt dels
fills
Català només o
sobretot 92,3% 87,1% 95,5% 9,1% 1,1% 73,2%
Combinacions de
català i castellà 6,8% 2,3% 18,2% 3,4% 5,4%
Castellà només o
sobretot 3,8% 5,8% 1,5% 68,2% 94,3% 20,6%
Altres/Combinacion
s amb altres 3,8% 0,3% 0,8% 4,5% 1,1% 0,9%
Manteniment
i substitució
lingüística familiar PC 3
L1 & p72agr
E
-> C 24,0% 2,6% 9,2% 9,5% 1,1% 5,1%
E
-> B 1,6% 1,5% 19,0% 3,4% 2,5%
B
-> C 1,0% 1,5% 0,9%
Manteniment 76,0% 86,6% 85,4% 66,7% 95,4% 86,5%
B
-> E 0,7% 4,8% 0,5%
C
-> B 4,6% 0,8% 2,6%
C
-> E 2,9% 1,5% 1,9%
P84agr
-
Llengua que
parla amb els
seus amics
Cat només o
sobretot 90,5% 84,3% 84,7% 29,1% 70,6%
Cat/Cast igual 9,5% 12,6% 12,5% 16,4% 1,8% 11,3%
Cast només o
sobretot 3,1% 2,8% 52,7% 97,2% 17,9%
Altres situacions 1,8% 0,9%
0,2%
Llengua inicial
i llengua amb
amics PC 3 L1
& p84agr
E
-> C 19,0% 3,4% 7,5% 26,4% 6,2%
E
-> B 1,6% 1,9% 15,1% 1,9% 2,5%
B
-> C 2,4% 0,9% 2,3% 1,9% 1,3%
Manteniment
català 69,0% 79,7% 75,1% 63,1%
Manteniment
bilingüe 1,1% 0,5%
0,7%
Manteniment
castellà 0,9% 0,5% 49,1% 98,1% 15,9%
B
-> E 3,8% 0,2%
C
-> B 9,5% 10,0% 9,9% 1,9% 8,2%
C
-> E 2,3% 2,3% 1,9% 1,9%
p90agr
-
Llengua que
parla amb els
seus amics de
llengua
catalana
Cat només o
sobretot 100,0% 98,6%
99,5% 56,4% 2,8% 84,2%
Cat/Cast igual 0,7% 0,5% 3,6% 3,7% 1,2%
Cast només o
sobretot 0,7% 40,0% 93,6% 14,6%
P96 agr
-
Llengua que
parla amb els
seus amics de
llengua
castellana
Cat només o
sobretot 28,6% 10,6% 15,5% 3,6% 10,9%
Cat/Cast igual 7,1% 3,5% 6,3% 1,8% 3,8%
Cast només o
sobretot 64,3% 85,8% 78,3% 94,5% 100,0% 85,3%
P102agr
-
Llengua que
parla amb els
seus veïns
Cat només o
sobretot 87,5% 90,5% 88,8% 32,7% 74,8%
Cat/Cast igual 10,0% 6,8% 9,8% 3,6% 0,9% 6,7%
Cast només o
sobretot
2,5% 2,7% 1,4% 63,6% 99,1% 18,4%
P108agr
-
Llengua que
parla amb els
seus
Cat només o
sobretot 85,7% 65,7% 75,2% 22,2% 0,9% 58,0%
Cat/Cast igual 9,5% 9,1% 12,1% 16,7% 2,8% 9,6%
Cast només o 4,8% 24,9% 12,6% 59,3% 95,4% 32,1%
companys
d'estudi
sobretot
Altres situacions 0,2% 1,9% 0,9% 0,4%
p114agr
-
Llengua que
parla amb els
seus
companys de
feina
Cat només o
sobretot 68,6% 74,2% 77,9% 25,0% 61,6%
Cat/Cast igual 28,6% 20,3% 19,9% 35,0% 11,8% 20,2%
Cast només o
sobretot 2,9% 5,6% 2,2%
40,0% 88,2% 18,2%
p120agr
-
Llengua que
parla en anar
a botigues
Cat només o
sobretot 85,4% 71,0% 80,5% 23,6% 0,9% 62,2%
Cat/Cast igual 14,6% 14,8% 13,5% 18,2% 2,8% 13,2%
Cast només o
sobretot 14,2% 6,0% 58,2% 96,3% 24,6%
p126agr
-
Llengua que
parla en anar
a grans
establiments
comercials
Cat només o
sobretot 61,0% 14,5% 43,9% 11,1% 22,2%
Cat/Cast igual 26,8% 20,6% 26,2% 14,8% 2,8% 19,7%
Cast només o
sobretot 12,2% 64,9% 29,9% 74,1% 97,2% 58,2%
p132agr
-
Llengua que
parla en anar
a bancs
Cat només o
sobretot 61,0% 27,0% 49,5% 14,0% 30,0%
Cat/Cast igual 17,1% 16,4% 16,5% 10,0% 1,9% 14,2%
Cast només o
sobretot 22,0% 56,6% 34,0% 76,0% 98,1% 55,8%
p138agr
-
Llengua que
parla amb els
metges
Cat només o
sobretot 39,0% 5,6% 16,7% 1,8% 9,0%
Cat/Cast igual 17,1% 5,0% 11,6% 5,5% 0,9% 6,7%
Cast només o
sobretot 43,9% 89,4% 71,8% 92,7% 99,1% 84,3%
p144agr
-
Llengua que
parla amb un
desconegut
Cat només o
sobretot 62,5% 14,7% 33,5% 3,6% 19,0%
Cat/Cast igual 10,0% 5,9% 14,0% 12,7% 0,9% 7,9%
Cast només o
sobretot 27,5% 79,5% 52,6% 83,6% 99,1% 73,1%
p150agr
-
Llengua en
què escriu
notes
personals
Cat només o
sobretot 59,5% 0,7% 24,4% 1,8% 9,5%
Cat/Cast igual 9,5% 1,1% 5,2% 10,9% 3,0%
Cast només o
sobretot 31,0% 98,2% 70,4% 85,5% 100,0% 87,4%
Altres situacions 1,8% 0,1%
P156aR
Percentatge
d'ús del català
0 2,4% 0,5% 0,9% 5,5% 68,8% 9,6% 1 2,8% 0,3% 2 1,8% 1,8% 0,3% 5 2,4% 0,2% 3,6% 5,5% 1,2%
10 0,5% 10,9% 9,2% 2,1%
15 0,9% 0,1%
20 2,4% 0,5% 16,4% 6,4% 2,2%
25 0,2% 5,5% 0,5%
30 0,9% 0,5% 12,7% 1,8% 1,6%
35 0,2% 1,8% 0,2%
40 2,4% 1,8% 14,5% 0,9% 2,1%
50 16,7% 11,0% 7,4% 14,5% 0,9% 9,3%
55 0,5% 0,1%
60 4,8% 5,0% 4,1% 7,3% 4,3%
65 0,5% 0,2
%
70 7,1% 8,3% 13,4% 3,6% 8,2%
75 9,5% 1,8% 3,7% 2,3%
80 16,7% 21,2% 23,0% 1,8% 17,5%
85 2,4% 2,0% 2,8% 1,8%
90 16,7% 29,1% 28,6% 22,8%
95 7,1% 5,6% 3,7% 4,2%
97 2,4% 0,2% 0,2%
98 1,1% 0,5% 0,7%
99 2,4% 2,3
% 3,2% 2,1%
100 4,8% 7,2% 7,8% 0,9% 6,0%
P156bR
Percentatge
d'ús del
castellà
0 4,8% 7,2% 7,8% 0,9% 6,0% 1 2,4% 2,3% 3,2% 2,1% 2 1,1% 0,5% 0,7% 3 2,4% 0,2% 0,2% 5 7,1% 5,6% 4,1% 4,3%
10 19,0% 29,5% 28,6% 23,2%
15 2,0% 3,2% 1,8%
20 16,7% 21,2% 22,6% 1,8% 17,4%
25 11,9% 1,8% 3,7% 2,4%
30 7,1% 8,6% 13,4% 3,6% 8,3%
35 0,5% 0,2%
40 7,1% 5,2% 3,7% 9,1% 4,5%
45 0,5% 0,1%
50 14,3% 10,8% 7,4% 14,5% 0,9% 9,1%
60 1,6% 14,5% 1,8% 2,0%
65 0,2% 1,8% 0,2%
70 0,9% 0,5% 10,9% 0,9% 1,4%
75 0,2% 5,5% 0,5%
80 2,4% 0,5% 16,4% 7,3% 2,3%
85 0,9% 0,1%
90 0,2% 12,7% 8,3% 2,0%
95 2,4% 0,2% 1,8% 5,5% 1,0%
98 1,8% 1,8% 0,3%
99 0,2% 2,8% 0,5%
100 2,4% 0,9% 5,5% 68,8% 9,3%
P156cR
Percentatge
d'ús d'altres
llengües
0 92,9% 98,6% 98,2% 96,4% 98,2% 98,0% 1 0,2% 0,1% 5 2,4% 0,5% 1,8% 0,3%
10 0,5% 0,9% 1,8% 0,7%
15 0,5% 0,1%
20 2,4% 0,1% 25 2,4% 0,1%
30 0,2% 1,8% 0,2%
80 0,5% 0,2%
P156aAGR
Percentatge
d'ús del català
0% 2,4% 0,5% 0,9% 5,5% 68,8% 9,6%
1/10% 2,4% 0,7% 16,4% 19,3% 3,9%
11/20% 2,4% 0,5% 16,4% 7,3% 2,3%
21/30% 1,1% 0,5% 18,2% 1,8% 2,1%
31/40% 2,4% 2,0% 16,4% 0,9% 2,3%
50% 16,7% 11,0% 7,4% 14,5% 0,9% 9,3%
51/59% 0,5% 0,1%
60/69% 4,8% 5,4% 4,1% 7,3% 4,5%
70/79% 16,7% 10,1% 17,1% 3,6% 10,5%
80/89% 19,0% 23,2% 25,8% 1,8% 19,4%
90/99% 28,6% 38,3% 35,9% 30,0%
100% 4,8% 7,2% 7,8% 0,9% 6,0%
P156bAGR
Percentatge
d'ús del
castellà
0% 4,8% 7,2% 7,8% 0,9% 6,0%
1/10% 31,0% 38,7% 36,4% 30,4%
11/20% 16,7% 23,2% 25,8% 1,8% 19,3%
21/30% 19,0% 10,4% 17,1% 3,6% 10,7%
31/40% 7,1% 5,6% 3,7% 9,1% 4,7%
41/49% 0,5% 0,1%
50% 14,3% 10,8% 7,4% 14,5% 0,9% 9,1%
60/69% 1,8% 16,4% 1,8% 2,2%
70/79% 1,1% 0,5% 16,4% 0,9% 1,8%
80/89% 2,4% 0,5% 16,4% 8,3% 2,4%
90/99% 2,4% 0,7% 16,4% 18,3% 3,8%
100% 2,4% 0,9% 5,5% 68,8% 9,3%
P156cAGR
Percentatge
d'ús d'altres
llengües
0% 92,9% 98,6% 98,2% 96,4% 98,2% 98,0%
1/10% 2,4% 0,7% 1,4% 1,8% 1,8% 1,2%
11/20% 2,4% 0,5% 0,2%
21/30% 2,4% 0,2% 1,8% 0,3%
80/89% 0,5% 0,2%
Average Linkage (Between Groups)
1
2
3
4
5 Total
P156aAG
R
Percentat
ge d'ús
del català
0
-
9 4,8% 0,7% 0,9% 10,9% 78,9% 11,4%
10
-40 4,8% 4,1% 0,5% 61,8% 19,3% 8,8%
41
-59 16,7% 11,0% 7,8% 14,5% 0,9% 9,5%
60
-90 57,1% 67,8% 75,6% 12,7% 57,2%
91
-100 16,7% 16,4% 15,2% 0,9% 13,1%
P156bAG
R
Percentat
ge d'ús
del
castellà
0
-
9 95,2% 98,9% 98,6% 98,2% 98,2% 98,5%
10
-40 4,8% 0,7% 1,4% 1,8% 1,8% 1,3%
60
-90
0,5% 0,2%
El català
actualme
nt s'usa...
Molt 39,0% 43,1% 33,3% 16,7% 19,0% 35,8%
Bastant 36,6% 30,0% 39,9% 42,6% 37,1% 34,5%
Normal 14,6%
16,8% 17,4% 27,8% 22,9% 18,3%
Poc 9,8% 10,1% 8,9% 13,0% 19,0% 11,1%
Gens 0,5% 1,9% 0,4%
El català
s'usa en
relació a
fa cinc
anys...
MÉS 22,5% 14,0% 18,0% 25,0% 21,5% 16,9%
IGUAL 52,5% 65,2% 58,5% 41,7% 52,7% 60,0%
MENYS
25,0% 20,9% 23,5% 33,3% 25,8% 23,0%
El català
s'usarà
d'aquí
cins
anys...
MÉS 32,5% 11,2% 18,0% 30,0% 25,8% 17,2%
IGUAL 32,5% 60,5% 50,3% 34,0% 45,2% 52,6%
MENYS
35,0% 28,2% 31,7% 36,0% 29,0% 30,1%
Llengua
que creu
que
parlarà
en el
futur
Només en català 31,7% 29,6% 31,1
% 1,9% 24,6%
Més en català que en
castellà 26,8% 37,5% 45,0% 7,5% 32,3%
Per igual en català i en
castellà 36,6% 24,5% 20,1% 43,4% 9,8% 23,4%
Més en castellà que en
català 7,2% 2,4% 30,2% 21,6% 8,9%
Només en castellà 0,5% 9,4% 66,7% 9,1%
En castellà i una altra
llengua (no català) 0,2% 1,9% 1,0% 0,4%
En català, castellà i una
altra llengua 4,9% 0,5% 1,4% 5,7% 1,0% 1,3%
Llengua
habitual
de la
persona
entrevist
ada
Català
(Valencià/Mallorquí) 83,3% 91,0% 94,5% 10,9% 75,0%
Castellà 11,9% 4,9% 3,2% 69,1% 97,2% 20,5%
Català i Castellà 4,8% 4,0% 1,8% 16,4% 3,8%
Basc 0,9% 0,1%
Francès 0,5% 0,1%
Anglès 1,8% 0,2%
Alemany 1,8% 0,1%
Altres 1,8% 0,1%
Nivell
d'estudis
finalitzats
per la persona
entrevist
ada
Sense Estudis 10,0% 5,1% 11,0% 7,8%
29,3% 63,3% 51,4% 38,2% 45,9% 54,9%
Estudis secundaris 43,9% 22,1% 38,3% 49,1% 25,7% 29,4%
Estudis universitaris
26,8% 4,6% 5,1% 12,7% 17,4% 7,9%
PC Lloc
naixeme
nt
compara
ble
-
correcció
DYM
Territoris de llengua
catalana 90,5% 95,5% 95,7% 74,5% 47,7% 87,9%
Resta món
9,5% 4,5% 4,3% 25,5% 52,3% 12,1%
Audiènci
a
habitual
de
televisió
SI 90,5% 93,5% 94,5% 92,7% 97,2% 94,0%
NO
9,5% 6,5% 5,5% 7,3% 2,8% 6,0%
Hores de
televisió
en català
sobre 10
0 2,6% 23,5% 6,8% 9,8% 26,4% 17,9% 1 2,6% 13,7% 2,4% 13,7% 25,5% 11,9% 2 2,6% 19,4% 11,2% 5,9% 18,9% 15,7% 3 5,3% 12,0% 8,8% 23,5% 5,7% 10,8% 4 5,3% 6,0% 8,3% 9,8% 6,6% 6,9% 5 21,1% 19,7% 33,7% 23,5% 15,1% 22,9% 6 13,2% 2,4% 5,4% 1,9% 3,4% 7 10,5% 1,7% 8,8% 3,9% 3,8% 8 23,7% 1,4% 11,2% 7,8% 5,1% 9 7,9% 0,2% 2,0% 2,0% 1,1%
10 5,3% 1,5% 0,6%
Audiènci
a
habitual
ràdio
SI 73,8% 55,4% 65,9% 70,9% 62,4% 60,8%
NO
26,2% 44,6% 34,1% 29,1% 37,6% 39,2%
Hores de
ràdio en
català
0 3,2% 55,3% 19,7% 20,5% 48,5% 39,2% 1 3,2% 9,3% 3,5% 5,1% 11,8% 7,4% 2 3,2% 7,3% 10,6% 10,3% 5,9% 8,0%